Joan Saumoy i Gregori,

Sabadell, novembre de 2011

Si a uns veïns d’una escala, d’una comunitat de propietaris -per exemple als del 1r 2ª- els hi entren a robar, serà una mala notícia per al conjunt de la comunitat. Però els lladres han entrat al 1r 2ª i no paren de demanar-los diners, amb una pistola a la mà. Un dels veïns del 1r 2ª aprofita un moment per anar a una finestra que dóna al pati de llums i demanar socors a la resta de veïns de la seva escala. Aleshores, la resta de veïns decideix donar suport als pobres atracats del 1r 2ª. Però són tan “freakys” els veïns de la comunitat de propietaris que, en lloc d’avisar a la policia o ajuntar-se per detenir als lladres, prefereixen donar els seus diners a les pobres víctimes del 1r 2ª per tal que sadollin l’ànsia de diners dels lladres.  Mentre, els lladres no paren d’omplir-se les butxaques amb els diners dels del 1r 2ª i els de la resta de veïns.


Si demà llegíssim a la premsa una notícia com aquesta el primer que pensàriem és que aquesta comunitat de propietaris estava plena d’estúpids. O de covards.


Doncs això mateix és el que ha passat a Grècia. Els lladres -especuladors- han decidit atracar el 1r 2ª -Grècia-. Amb la pistola -els tipus d’interès del deute grec- no han deixat d’amenaçar als pobres habitants del 1r 2ª. La resta de la comunitat de propietaris -la UE i en especial els països de la zona euro- són els qui han decidit donar els seus diners als pobres del 1r 2ª, en lloc de detenir als lladres -especuladors-.



El xantatge de la UE i el FMI


És una faula, un conte, però que perfectament explica el què està passant a Grècia. Ara, la darrera notícia és que Giorgos Papandreu, el cap del govern grec, s’ha plantat i ha proposat un referèndum per saber si la població accepta la proposta europea de “rescat” de l’economia grega. I, en sentir aquesta proposta, el món s’ha posat les mans al cap. S’acusa Grècia i Papandreu de ser una colla de traïdors, d’irresponsables, de pocavergonyes i d’aprofitats.


Però tot plegat és com una altra faula. És com si a un malalt li diuen que només li donaran les medicines que necessita si, a canvi, es talla les cames i s’arrenca els ulls. Això és el que la UE i el FMI (Fons Monetari Internacional) li demana a Grècia. Que si vol els diners per poder anar pagant el seu deute, ha de prendre unes mesures brutals. Perquè les propostes de la UE i el FMI són brutals. Citem-les breument:


–        Reducció d’entre el 20% i el 40% de les pensions.

–        Reducció de 150.000 funcionaris i/o treballadors del sector públic. (Ja porten 200.000 llocs eliminats).

–        Reducció del 15% del sous de la resta de funcionaris i personal del sector públic.

–        Les persones que guanyen entre 5.000 i 8.000 bruts l’any hauran de pagar impost sobre la renda (abans no pagaven).

–        Pagar un impost sobre la propietat immobiliària d’entre 0’50 i 16 euros per metre quadrat. En el cas dels habitatges de lloguer serà a càrrec dels llogaters.

–        Annulació i ulterior modificació de tots els convenis laborals sectorials del país. Objectiu: reducció de salaris i increment dels horaris laborals.

–        Privatització generalitzada de totes les empreses públiques. En concret, els equivalents de RENFE, Correus, Telefònica, Loteria Nacional, RTVE, Metro (d’Atenes), hospitals, caixes d’estalvi, etc.



Preguntes idiotes, respostes inexistents


I un, que potser és una mica idiota, es pregunta si a Suècia o a França, amb un percentatge de personal funcionari o d’empreses públiques similar a Grècia, no cal fer el mateix. Ah no! Que França i Suècia són països com Deú -Adam Smith- mana.


I veient la resta de mesures, posant-hi una mica d’empatia, un es posa a tremolar si pensa en una vídua grega pensionista que viu de lloguer, amb un fill o una filla que sigui periodista de la tele pública o carter.


Potser és el temps de les preguntes idiotes però, al cap i a la fi, són les que molta gent es fa. Per exemple, si Grècia representa menys del 3% del PIB de la Unió Europa, i només té poc més d’11 milions d’habitants, ¿com és que la seva fallida és la fallida de la Unió Europea? ¿Tan poc val l’euro que si Grècia cau, l’euro cau? ¿Tan poca “unió” és la Unió Europea que si Grècia munta un referèndum tota la Unió Europa se’n va en orris?


Si el futur de la Unió Europea està en Grècia, és que la Unió Europea no val res. Ni és “unió” ni és “europea”. O dit d’una altra manera: ens han enganyat i estafat perquè això de la UE no s’aguanta ni amb pinces.


Si el futur de la Unió Europea i de l’economia internacional depèn del que votin uns pocs milions de grecs i de gregues, és que la Unió Europea i l’economia internacional no valen per a res.


Perquè la clau de tot plegat és la convocatòria de referèndum a Grècia. Ara tothom es posa les mans al cap i critica sense aturador a Papandreu per proposar que una colla de pagesos barbuts i mandrosos decideixin democràticament.



El referèndum grec i el darwinisme social


Aquesta és una de les grans claus: el darwinisme social -germen de tots els feixismes- que defensen els dirigents de la Unió Europea, començant per Merkel i acabant per Sarkozy. No admeten que una pobra pensionista grega o un ex-funcionari en atur prenguin decisions sobre el futur del seu país. És clar, davant de la immensa saviesa de governants com la pròpia Merkel o el mateix Sarkozy, ¿qui s’han cregut que són aquests grecs?


El darwinisme social defensa que les societats han d’estar dirigides pels seus millors membres, pels més preparats. Lògicament, la democràcia hi té poc lloc. Curiosament, si els Estats Units d’Amèrica seguissin el darwinisme social ni Georges W. Bush -un “borderline”- ni Barack Obama -un negre fill d’un estranger musulmà- haguessin estat mai presidents. Ni tampoc el fill d’un vaquer de Sevilla -Felipe González- hauria arribat a president del govern. I encara menys un “xarnego” nascut a Córdova -José Montilla- hagués estat president de la Generalitat de Catalunya.



El tema de fons: la por a la democràcia


Tanta por a un referèndum a Grècia, a més de palesar un terrorífic darwinisme social a les classes dirigents europees, només demostra un gran menyspreu i una immensa por a la democràcia. El mínim que un pot fer és deixar que a Grècia decideixin entre ser assassinats o suïcidar-se. És el que se li oferia als patricis romans, quan queien en desgràcia als ulls de l’emperador de torn. Doncs fins i tot això se’ls nega als grecs i a les gregues.


La UE i els seus dirigents demostren un menyspreu enorme cap a la democràcia. Incapaços de plantar cara als “mercats” (els especuladors), prefereixen esclafar a la ciutadania grega. I és que per a aquesta gent, un especulador val molt més que qualsevol ciutadà o ciutadana de Grècia. Tenen por a una democràcia que destapi públicament les seves vergonyes. Perquè com després demostrarem, Grècia té altres sortides que la imposició d’una austeritat brutal per part de la UE i del FMI, sota el xantatge.


La UE i els seus dirigents demostren tenir una por enorme al poder dels especuladors. Abans que encarar-s’hi i limitar el seu poder omnímode, prefereixen destruir un país, Grècia. És lamentable però no menys cert que per evitar legislar contra la immoralitat dels especuladors, prefereixen fer callar la veu de la democràcia.


Un altre element no menys important és l’enorme hipocresia dels dirigents de la UE. ¿Recordeu el referèndum a Irlanda sobre el Tractat de Lisboa? N’hi va haver dos. Al primer, va guanyar el no. Aleshores, la UE va proposar un segon referèndum però treient del Tractat de Lisboa els elements relatius a qüestions lligades a la igualtat en l’exercici dels drets humans. Per tal que Irlanda aprovés el Tractat de Lisboa, la UE va guardar en un calaix el reconeixement del dret a l’avortament o al matrimoni homosexual, elements no gaire agradosos a una catòlica Irlanda.


I ara, després de veure l’exemple irlandès, a un li vé al cap una altra pregunta estúpida: Si la qüestió va de referèndums, ¿com és que esborrar els drets de dones i d’homosexuals no és un problema per a la UE? ¿però sí que ho resulta que a Grècia decideixin en referèndum si perquè els “salvin” s’han de tallar les cames i arrencar-se els ulls?


La resposta a la pregunta idiota és una afirmació no menys idiota. Als actuals governants europeus i als dirigents de la UE el que de veritat els importa són els diners, no pas els drets humans ni la igualtat de drets entre les persones, independentment del seu gènere o condició sexual.



L’origen de la crisi grega: la impunitat dels veritables culpables (o com les guineus vigilen les gallines)


Tot neix l’any 2009, quan el socialista Giorgios Papandreu guanya les eleccions i prèn el poder després de 5 anys (dues legislatures) amb Grècia en mans de la dreta de Nova Democràcia. L’any 2009, segons el govern conservador de Nova Democràcia, el dèficit públic grec era del 3’7%. Pocs mesos després, el nou govern de Papandreu descobria l’enorme mentida conservadora: el dèficit real públic grec era del 12’7%. Aleshores, la caixa dels trons es va destapar contra Grècia. I tot va ser “llanto y crujir de dientes”, perquè el dèficit grec era enorme, com el seu deute públic.


I qui eren els culpables? Doncs la dreta conservadora de Nova Democràcia, que va tenir un aliat d’excepció en la magnífica feina de maquillatge i falseig dels comptes públics: Goldman Sachs Europa, la divisió europea del famós banc de finances nordamericà.


Per cert, Nova Democràcia continua sent encara membre del Partit Popular Europeu, on també hi són la CDU de Merkel, la UMP de Sarkozy, el PDL de Berlusconi, el PP de Rajoy i la Unió Democràtica de Duran Lleida. Que se sàpiga, ningú els ha fet fora ni els ha estirat les orelles.


Els altres culpables -els de Goldman Sachs Europa- encara han tingut més premis. D’entrada, Mario Draghi, un dels seus vicepresidents a Europa quan a Grècia maquillaven comptes a mitges amb la dreta, acaba de rebre el premi gros: és el nou President del Banc Central Europeu. Més o menys vé a ser com posar a Mario Conde o a Javier de la Rosa com a governadors del Banc d’Espanya. O com posar a Al Capone de Secretari d’Economia als EUA.


L’altre ex-vicepresident per a Europa de Goldman Sachs, el portuguès Antonio Borges, és ara el Director Regional per a Europa del FMI. Per cert, que Borges també era vicepresident de Goldman-Sachs del 2000 al 2008, l’època de les trampes als comtes públics grecs.


Amb tipus com Draghi o Borges vigilant els comptes econòmics de la Unió Europea, les “gallines”, és a dir les ciutadanes i els ciutadans europeus, podem espantar-nos a base de bé. Perquè, aquest parell de guineus, ¿de quin costat es posaran? ¿dels seus antics amos, els especuladors sense escrúpols de Goldman Sachs? ¿o més aviat tindran pietat de la pobra ciutadania, de les pobres classes treballadores europees? No crec que ningú tingui massa dubtes.



Com és que Grècia arriba a l’actual estat financer?


Més preguntes idiotes que ningú respon adequadament. Com ja hem comentat, Grècia es troba a finals del 2009 amb una situació financera dolenta, per culpa de les trampes i mentides del govern conservador de Nova Democràcia i dels corsaris moderns de Goldman Sachs. Aleshores, amb l’excusa de que el deute públic grec era molt gran, i que pagava uns interessos enormes, calia “rescatar” l’economia grega. El “rescat” consistia bàsicament en donar diners a Grècia -crèdits a baix interès i llarga amortització- per tal de poder anar pagant el seu deute públic. Per cert, que en aquell moment, l’interès anual del deute grec era del 7%.


Però la UE no es posava d’acord en com, quan i quant ajudar econòmicament a Grècia. Va ser el moment dels taurons, dels llops. Van detectar que a Grècia hi havia problemes, i que els “metges” de la malaltia financera grega ni es posaven d’acord ni actuaven sobre el malalt. I va arribar el moment de fer-se d’or. I com ho van fer? Doncs pressionant a l’alça els tipus d’interès del deute públic grec.


Ara, a novembre de 2011, el deute grec amb un venciment a 10 anys paga un 27% d’interès anual. Més o menys significa que si avui prestem un milió d’euros al govern grec, aquest ens tornarà al cap de 10 anys, al venciment del deute, un total de 2’7 milions d’euros. Un bon negoci, oi?


Més dramàtic és el cas del deute a dos anys. Es paga un interès del 50% anual. Dit d’una altra manera, si prestem avui un milió d’euros a Grècia, d’aquí a dos anys ens tornarà 2 milions d’euros.


Davant d’aquesta realitat, d’usura brutal, tornen a aparèixer més preguntes estúpides: ¿us imagineu que l’hipoteca que pagueu tingués aquests interessos? ¿poden sobreviure una persona, una família, una empresa o un país pagant aquests interessos abusius?


Es calcula que el 10% del PIB grec es destina només a pagar interessos del deute. I aquí, en aquesta situació d’usura infame i immoral, on apareix encara amb major força l’enorme irresponsabilitat de la UE, del FMI i dels governants europeus.


Quan el que calia era evitar que els especuladors duguessin Grècia a aquesta situació, a aquests interessos brutals, la UE va preferir mirar cap a una altra banda. Calia acabar amb aquesta especulació inhumana. Però la UE, ni el FMI ni cap governant europeu va dir res. Van callar i van permetre que els especuladors atraquessin Grècia. O pitjor encara: com hem dit abans, van preferir continuar donant diners a Grècia perquè aquesta el donés als especuladors. Van preferir posar en valor el paper del llop, a costa de donar pals a la víctima.


Però, potser cal plantejar-se una altra pregunta idiota:


¿Qui són els especuladors?


Segons la “brillantíssima” intervenció del diputat i novament candidat del PP de Catalunya al Congrés dels Diputats, Jorge Fernández Díaz, a una ràdio d’abast espanyol, “els especuladors som tots, perquè tots tenim uns estalvis posats a un pla de pensions o a un fons d’inversió, o en unes accions en borsa”.


És clar. La majoria de la ciutadania espanyola i catalana té estalvis. I sí, els inverteix en plans de pensions privats, en fons d’inversió i en accions. Seria interessant comprovar el resultat si Fernández Díaz anés a preguntar-ho a la cua de l’Inem.


Quan segons l’INE (Instituto Nacional de Estadística) més del 25% de la població espanyola ja viu en la pobresa, les paraules de Fernández Díaz són molt més que un insult a la inteligència. Però, malauradament, hi ha molta gent que opina com aquest conservador. Són totes aquelles persones que sí, que tenen diners, i que els tenen invertits en aquestes figures financeres. I totes aquestes persones només tenen un objectiu: guanyar més diners. Tant els fa que sigui a costa d’escanyar als jubilats grecs.


Per cert, que aquesta és una curiosa paradoxa: per pagar jubilacions daurades a rics espanyols es retallen les pensions dels jubilats grecs. És una manera prou estranya d’expressar la “solidaritat” entre els pobles d’Europa.


Tanmateix, cal reconèixer que Fernández Díaz té un punt de raó. L’ànsia i voracitat de beneficis dels gestors de fons de pensions privats i de fons d’inversió provoca aquesta especulació desaforada, sense aturador, que no mira a qui trepitja ni amb qui acaba. És tot pel benefici, i que el benefici sigui màxim.


Bancs normals i corrents, grans fons de pensions privats (per exemple nordamericans), i bancs d’inversió o de gestió de grans patrimonis, són la base dels especuladors. O bé ells directament o mitjançant “brokers” (mitjancers financers especialitzats), són els qui especulen amb el deute públic grec, però també amb l’espanyol, l’italià i tot allò que es posi pel mig. La clau és només assolir més diners, peti qui peti.



Tontos útils i col·laboradors necessaris:


Quan el feixisme o el totalitarisme criden a la porta, sempre hi ha gent disposada a obrir-los la porta i deixar-los entrar fins a la darrera habitació de la casa. És el que aquests dies diferents mitjans de comunicació, governs i polítics estan fent en relació al referèndum grec. Un dels casos més flagrants de manipulació estúpida l’ha fet TV3, al seu telenotícies, explicant que segons un informe del banc suís UBS, l’abandonament de Grècia de l’euro significaria un cost el 50% del seu PIB.


Aquesta és la clau: com de forma sovint inconscient des de l’àmbit mediàtic, polític o docent, es donen dades clarament esbiaixades o el·laborades amb tota la mala fe possible. En aquest cas, TV3 intentava donar una explicació conforme el referèndum grec és una cosa dolenta, perquè provocaria la seva sortida de l’euro, amb unes pitjors conseqüències per a Grècia que acceptar el draconià pla d’austeritat patrocinat per la UE i el FMI.


Però per situar una mica millor la manca de credibilitat d’UBS (i l’errada dels serveis informatius de  TV3 en fer-li cas), cal que expliquem algunes coses sobre UBS.


UBS és com tots els bancs de Suïssa: opac fiscalment a les hisendes públiques de les democràcies occidentals. Encara és vigent l’afirmació conforme “tenir diners a Suïssa” és evadir impostos. Els bancs suïssos són grans contenidors de diner negre, de diner que no paga impostos als països d’origen. També els bancs suïssos guarden secretament diners de tirans d’arreu del món, des del guineà Obiang Nguema a qualsevol de les monarquies àrabs del Golf Pèrsic. I tampoc tenen manies els bancs suïssos en acollir diners procedents de tot tipus de tràfics il·legals, siguin d’armes, de drogues, de diamants o de persones. Malauradament, a hores d’ara la banca suïssa continua sent la còmplice necessària de la delinqüència internacional, siguin dictadors sanguinaris o traficants. Però també còmplice dels defraudadors d’impostos que, amb les lleis a la mà, també són delinqüents.


Però UBS té algunes petites diferències respecte a la resta de bancs suïssos. Per exemple, és el banc suís amb major nombre de queixes de clients. I no només de queixes, sinó de denúncies per estafa als tribunals suïssos. Fins i tot té en marxa una denúncia als Estats Units d’Amèrica per la violació de la tira de lleis en l’àmbit econòmic i fiscal (veure l’enllaç:  http://www.sec.gov/litigation/complaints/2009/comp20905.pdf ). La denúncia és per endur-se diners de ciutadans i empreses nordamericanes a Suïssa, sense declarar-los fiscalment. O sigui, denunciats per evasió d’impostos, com li va passar a Al Capone als anys 20 del segle passat. Els diners eren diversos milers de milions de dòlars, que donaven a UBS uns beneficis anuals entre els 100 i els 200 milions de dòlars. La forma d’actuació d’UBS per captar clients als EUA consistia en tenir entre 45 i 60 “comercials” que anaven als events patrocinats per UBS (exposicions d’art, fires de iots, events esportius d’alt nivell, etc.) a la cerca de clients. Aquests comercials d’UBS anaven equipats amb ordinadors portàtils encriptats de forma que, en cas de ser incautats per les autoritats nordamericanes, no es tingués accés a les dades que contenien. Fins i tot aquests comercials eren formats en com el·ludir a les autoritats nordamericanes. Lògicament, el principal argument d’aquests comercials davant de la seva potencial clientela nordamericana era la opacitat fiscal, és a dir, no pagar impostos pels seus diners.


Un altre detall no menys curiós d’UBS és que l’any 2007 les va passar tan magres que l’estat suís el va haver de “rescatar”, quan tenia pèrdues d’uns 23.000 milions d’euros. Ara, però, gràcies als diners públics suïssos, UBS s’ha recuperat i té uns beneficis anuals que superen els 3.000 milions d’euros. Per cert, que una de les especialitats d’UBS en l’àmbit de l’especulació internacional és el mercat de les matèries primeres alimentàries. És a dir, que UBS no té cap problema moral en guanyar diners a costa d’especular amb el cost del blat, del panís o de l’arròs, encara que això comporti la fam de milions de persones. Indiscutiblement, UBS és moltes coses llevat de ser un referent moral, cosa que malauradament a TV3 ignoren.


Per tant, fer cas d’un informe d’UBS sobre Grècia és donar-li la mateixa validesa que a l’informe d’una guineu sobre l’opinió de les gallines. Lògicament, la funció de la guineu és menjar-se les gallines. Doncs en la mateixa mesura, la funció d’UBS com a gran especulador financer internacional és menjar-se les finances gregues. I qualsevol anàlisi o estudi que UBS faci serà sempre sense perdre aquest principal objectiu.



El tema de fons: democràcia o diners


El gran tema de fons que hi ha sota la crisi de Grècia, de la UE i de tot el que està destapant la proposta de Papandreu de fer un referèndum a Grècia, per aprovar el “pla de salvació” europeu, és pura filosofia política, pura ideologia.


Més enllà del darwinisme social abans esmentat, hi ha la tria entre si el poder i la sobirania està en mans del poble, de la ciutadania, o bé està en mans de qui té els diners. La situació actual del tema grec cal plantejar-la en aquest pla de la filosofia política. Cal decidir si la clau de la democràcia, el poder en mans del poble, és cert i legítim. O, per contra, acceptar que el poder del diner està per sobre del que opinin, pensin o decideixin milions de ciutadanes i de ciutadans.


Avui, a Europa, no governa el poble. Com molt bé explica el director del diari francès Libération, Nicolas Demorand, al seu editorial anomenant “Vertigineux”, “hem posat d’urgència alguns estats sota tutel·la, desproveint-los de la seva sobirania, i donant-los als prestamistes. Governats, de fet, pels dirigents electes d’altres països. Dins d’aquest planteig, els pobles no són més que una variable d’ajust, i la democràcia un procediment jurídic arriscat”.


La proposta de referèndum a Grècia, per decidir si accepta o rebutja un pla “d’ajut” draconià, inhumà i immoral, és avui el millor mirall possible per determinar arreu d’Europa com és cadascun i cadascuna de nosaltres. Negar el dret de Grècia al referèndum és avui mostrar-se com un possibilista que deixa la democràcia en segon terme, com si fos una mena de molèstia sovint innecessària.



Té Grècia alguna alternativa possible al pla de rescat de la UE?


Per molt que ens vulguin explicar el contrari, Grècia té una alternativa al pla de rescat de la UE i del FMI. S’adueix que no acceptar el rescat de la UE comporta la necessària expulsió de l’euro. Això, de fet, no ho diu cap normativa. També s’argumenta que negar-se al rescat de la UE genera una immediata suspensió de pagaments de Grècia, provocant una situació semblant a l’Argentina del “corralito”.


El que no expliquen totes aquestes veus és que l’Argentina del “corralito” va ser provocada perquè els governs de Menem i de De la Rúa van seguir al peu de la lletra les “recomanacions” del FMI. Quan Néstor Kirchner arriba al poder, el primer que fa és estripar aquestes recomanacions del FMI, i seguir un pla propi. El mateix va fer el Brasil de Lula da Silva o la Costa Rica d’Òscar Arias, un dirigent enormement moderat i molt allunyat de cap marxisme extrem.


L’alternativa de Grècia consisteix en primer terme en declarar una suspensió de pagaments total dels seus compromisos financers, especialment dels internacionals entre els tenedors de deute públic grec. A continuació, el govern grec hauria de negociar amb cadascun dels tenedors de deute les condicions de retorn del deute, amb “quita” o sense, amb el tipus d’interès a pagar i el termini d’amortització. L’eina de negociació del govern grec seria ben senzilla: “o acceptes les meves condicions, o no veuràs ni un euro”. És el mateix que varen fer Argentina, Brasil i Costa Rica. I vista la rapidesa amb que han resolt el seu deute públic extern, i els nivells de creixement econòmic i de creació d’ocupació de tots tres països, sembla que la seva arriscada aposta era l’adequada.


Cal tenir en compte que el pla d’austeritat obligatòria que volen imposar la UE i el FMI a Grècia provoca un escanyament definiutiu de l’economia grega. Aquesta, durant anys no podria crèixer econòmicament ni generar ocupació, fruit dels enormes i brutals retalls que hauria de fer a nivell de salaris, pensions i de despesa pública. La Grècia del “corralito” és més a prop si se segueix el pla d’austeritat proposat per la UE i el FMI. I, a hores d’ara, la millor sortida per a Grècia, més enllà de si es queda o no a l’euro, és optar pel camí que varen seguir Argentina, Brasil i Costa Rica.



Grècia: l’elecció entre dos paradigmes econòmics i ideològics


La situació econòmica, financera i política de Grècia ens planteja a totes i a tots l’elecció entre dos paradigmes econòmics i ideològics. Grècia ens posa al davant la tria entre una visió políticament conservadora i econòmicament neoliberal, i una visió políticament progressista i econòmicament keynesiana.


El neoconservadorisme polític imposa l’hegemonia de l’individu per sobre del valor de la col·lectivitat. Aleshores, l’estat, màxim exemple d’una realitat col·lectiva, necessita ser desprovist del màxim d’atribucions i de competències, atès que el neoconservadorisme polític l’entén com l’enemic i coartador principal de la llibertat individual. De mica en mica, sota el fals paradigma de la llibertat màxima, la solidaritat, la igualtat i l’equitat són enterrades. Aquesta és la gran victòria ideològica del neoliberalisme econòmic i del neoconservadorisme polític.

A Grècia, encara que sembli impossible, Europa i el món es juguen el seu futur. A Grècia es tria entre democràcia o diners, entre el poder del poble o el del diner. El que passi a Grècia tindrà importants conseqüències a les nostres societats. I no pas tant per les conseqüències econòmiques, sinó per les polítiques. El futur de la política es juga a Grècia. Prenguem-ne bona nota.