Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, novembre de 2011

Si li preguntem a algú sobre quin creu que va ser el darrer cop d’estat a Europa, ens respondrà que el 23-F, el 1981, a Espanya. I el penúltim? Molta gent dirà que el de 1967 a Grècia que va enviar al seu rei -cunyat del rei Juan Carlos- a viure la “dolce vita”, tot i que el penúltim cop d’estat a Europa va ser el 1974 a Xipre, amb un cop d’estat contra el bisbe Makarios (sí, un bisbe cap de govern!), provocant l’invasió turca del nord de l’illa.

Però per molt que es parli dels cops d’estat esmentats, els dos darrers cop d’estat a Europa han estat aquesta setmana a Grècia i a Itàlia. No, no han sortit els tancs als carrers de Roma ni d’Atenes, ni tampoc els exèrcits respectius s’han alçat en armes contra els governs italià i grec. No. Una difusa nebulosa formada per Goldman Sachs, Merkel, Sarkozy, el Banc Central Europeu, la Comissió Europea i no se sap qui més ha donat aquests dos cops d’estat a Itàlia i a Grècia.

Una persona, un vot? Ja no!

La realitat és que fa una setmana tant Itàlia com Grècia tenien dos governs escollits democràticament. Silvio Berlusconi i Giorgios Papandreu havien guanyat les darreres eleccions generals als seus països, assolint a més majories absolutes als respectius parlaments. Cap objecció, doncs, a tots dos governs. I ens agradi o no Berlusconi, ningú pot negar que governava perquè una majoria de ciutadanes i de ciutadans d’Itàlia el va votar.

Ara, a Itàlia hi haurà un govern dirigit per Mario Monti, sense que ni un sol ciutadà ni cap ciutadana l’hagi votat. De fet, Mario Monti no es va presentar a les eleccions. Com Tejero, que tampoc s’havia presentat a les eleccions generals de 1979 a Espanya. I a Grècia és president del govern una altra persona que tampoc s’havia presentat mai a cap elecció, Lucas Papademos.

Brillant resultat de la situació provocada pel que alguns denominen “crisi del deute sobirà”: Itàlia, la tercera economia de la zona Euro, i Grècia, governades per persones no sortides de cap convocatòria electoral. I el que és pitjor: els parlaments respectius diran “sí, senyor”, abaixant el cap. Si indigne és qui proposa un governant no democràtic, no és pas menys indigne qui l’accepta sense dir ni ase ni bèstia. Així va Europa.

Europa dóna la raó a Franco

Els últims governs de tecnòcrates que es recorden a Europa són els de… Franco! Era quan aquest arraconava als falangistes i situava economistes i advocats de l’Opus Dei per tot arreu, a finals dels anys ’50, en acabar el període autàrquic. Ara, gairebé 40 anys després de la dictadura de Franco, tornen a Europa els governs tecnòcrates escollits “digitalment”.

La tecnocràcia assassina ara la democràcia a Europa. Per molt bons i doctes economistes que siguin els senyors Monti i Papademos, no tenen la més mínima legitimitat democràtica. Per molt pallaso, mafiós, delinqüent, masclista o pirata que fós Berlusconi, almenys l’havien votat. I aquesta és la grandesa de la democràcia, que permet que Berlusconi governi a Itàlia, com va permetre que un “borderline” com Georges W. Bush fós president dels EUA o un negre (membre d’una minoria discriminada) com Obama també.

Tecnocràcia = feixisme.

La tecnocràcia és l’expressió “fina” del darwinisme social del que parlàvem a l’anterior “post” d’aquest bloc (“Faules gregues o la por a la democràcia”). Quan són els millors els qui han de governar el país, sense cap urna democràtica pel mig, és que el feixisme ha arribat a la societat. Només un feixisme o un totalitarisme pot contemplar que els governs siguin conduïts pels qui tenen com a únic bagatge que “en saben molt”. Són els pobles, les ciutadanes i els ciutadans els qui tenen el dret a equivocar-se, però emetent la seva opinió, encara que sigui equivocada. La història demostra com la ciutadania sap ràpidament reconèixer els seus errors, i els acaba resolent, canviant d’opinió. Això sí, de forma plenament democràtica. Els dictadors mai reconeixen una errada.

La gràcia i l’essència de la democràcia consisteixen en que el vot de Mario Monti, de Lucas Papademos, d’Emilio Botín, de la meva veïna o de la teva iaia valen el mateix. Encertin o s’equivoquin, tots els vots valen el mateix. Però ara ja no. A Europa, votar és un exercici de frivolitat. Per aquesta raó, com que la ciutadania s’equivoca, apareixen els “savis”, els “qui hi entenen de les coses serioses”, que són els qui han d’arranjar els països, deixant-se de frivolitats com la democràcia.

Cuando las barbas del vecino veas pelar…”

Diu un intel·ligent refrany espanyol que “cuando las barbas del vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar”. La Constitució Espanyola, a l’article 99, no obliga a ser diputat o diputada al Congrés -ni senador o senadora- per poder ser investit a la Presidència del Govern. Parlant en plata, això significa que aquí ens pot passar en qualsevol moment el mateix que a Itàlia o Grècia.

Si el president Zapatero, a l’infaust mes de maig de 2010 no hagués “tragat” amb el xantatge de tothom per fer reformes, podria perfectament haver estat la primera víctima d’aquests nous colpistes europeus. I a Espanya podríem haver tingut el nefast honor de ser el darrer país europeu amb cops d’estat militars i el primer país europeu amb aquesta nova forma de cop d’estat.

Els colpistes

Fa menys de 10 dies, el banc d’inversions nordamericà Goldman Sachs feia públic un informe on s’afirmava que l’única manera de reduir el cost del deute públic italià (la “prima de risc”, és a dir, el percentatge addicional d’interessos a pagar sobre els que paga el deute públic alemany), era instaurar un govern tecnocràtic, que seria el que millor acceptarien els “mercats” (parlant també en plata: mercats = especuladors financers). Deia Goldman Sachs que aquesta era l’única manera de reduir la “prima de risc” italiana de “750 punts bàsics” a 350.

Curiosament, el tecnocràta proposat per governar Itàlia, Mario Monti, és assessor per a Europa de Goldman Sachs. Curioses casualitats. Per cert, que Goldman Sachs va ser l’entitat financera que va assessorar al govern conservador grec de Nova Democràcia per tal de falsejar els comptes públics grecs. I eren temps on Lucas Papademos, el tecnocràta que acaba d’assumir el govern a Grècia, era també curiosament el governador del Banc Central de Grècia. I aleshores no va dir res sobre les trampes fetes per Goldman Sachs i el govern conservador.

Els altres colpistes són els “tontos útils” del cop d’estat. Angela Merkel, Nicolas Sarkozy, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea presidida per Durao Barroso són els altres patrocinadors dels cops d’estat tecnocràtics a Itàlia i a Grècia. S’han cregut acríticament els informes d’uns i d’altres -inclosos els de Goldman Sachs-, i no han dubtat a llençar les democràcies grega i italiana per la finestra. Obsessionats en l’austeritat i en que tot el problema és dels governs dels països, sota el “mantra” de la reducció del dèficit i del deute, deixen campar lliurement per Europa als “mercats”, als que es fan d’or a còpia de reduir les pensions gregues entre un 20% i un 40%, o d’imposar-nos reformes laborals, retalls a l’Estat del Benestar, etc.

La gran errada de la Comissió Europa, de Merkel, de Sarkozy i del conjunt de governants europeus és no haver entès que el problema són els “mercats” (els especuladors), i no pas els governs democràtics. I en lloc d’encetar una gran guerra contra els “mercats” s’hi han plegat ràpidament, abaixant humiliadament el cap.

El futur democràtic i econòmic d’Europa, en perill

L’obsessió per sadollar la fam insadollable dels “mercats” està conduint l’economia europea cap a una terrible recessió. A hores d’ara, la UE, el BCE i el conjunt dels governants europeus només tenen esma per reduir i retallar dèficits, obligant els estats a retallar per tot arreu, provocant una enorme aturada de l’economia europea. Els estats avui no només no generen ocupació ni activitat econòmica, sinó que generen atur i desactiven el creixement econòmic. Així, Europa va directa a l’abisme de la recessió.

Avui a Europa està passant el mateix que a l’antiga faula d’Esop “La gallina dels ous d’or”. Per tal d’assolir una riquesa enorme, els “mercats” estan matant el que tenen, que és l’economia europea.

Però més greu que condemnar Europa al patiment d’una gravíssima recessió econòmica, és acabar amb la democràcia. Els cops d’estat d’aquesta setmana a Itàlia i a Grècia són el pitjor atemptat a tota la història de la democràcia a Europa des dels règims totalitaris de Hitler, Mussolini, Franco i Stalin. O ho aturem, o deixarem la porta oberta a un futur antidemocràtic. Els valors nascuts el 26 d’agost de 1789 a França, amb la “Declaració Universal dels drets de l’home i del ciutadà” estan en perill a Europa, més que mai. Algú pensa fer alguna cosa?