Article publicat al Diari de Sabadell, el divendres 6 de juliol de 2012.

 

Aquest juliol l’electricitat puja un 4%, i a l’abril ja va pujar un 7%. Són pujades determinades pel Ministeri d’Indústria, sota la pressió contínua de les empreses del ram. Des de l’any 2006, el preu de l’electricitat a Espanya ha pujat més del 70%, la més alta de la Unió Europea. I amb les dues pujades d’aquest any, ja som el país de la UE amb el cost més alt de l’electricitat domèstica.

 

Segons diuen les empreses generadores i comercialitzadores d’electritat, la raó de tantes pujades i de tanta magnitud és el “dèficit tarifari”. Amb aquesta expressió afirmen que el preu de venda de l’electricitat és menor que els seus costos de generació i distribució. A continuació, explicarem les raons per les que el “dèficit tarifari” és fals i que tot plegat respon a una estratègia de les empreses del ram de l’electricitat per tenir beneficis o per incrementar-los.

 

La primera constatació és que si Espanya és el país de la UE amb l’electricitat més cara, no s’entén perquè les empreses elèctriques es queixen. Com a molt, potser el problema és seu perquè potser són les empreses menys eficients de tota Europa. Als altres països l’electricitat és més barata i les empreses prou que s’hi guanyen la vida.

 

Un altre element sospitós és que les empreses elèctriques afirmen tenir beneficis, no pas pèrdues. L’any 2010 van guanyar 3.435 millons d’euros nets (sense impostos ni vendes d’actius), i des de l’any 1998 afirmen haver tingut sempre beneficis. No acaba de quadrar massa bé això de declarar beneficis i després queixar-se  de que la tarifa de l’electricitat els fa perdre diners.

 

Aquestes empreses es queixen de que han de pagar taxes per l’energia més contaminant que generen, de que les obliguen a contaminar menys (i això val més diners). Inclús es queixen del “bo social”, el preu més barat que tenen les famílies i persones amb menys recursos.

 

Les empreses elèctriques també es queixen de que s’afavoreix massa a les energies renovables. Aquestes els han forçat a que les centrals tèrmiques i nuclears generin menys electricitat. I és clar: aquest tipus de centrals són les que els hi donen l’electricitat més barata de generar.  A més, afirmen que les centrals nuclears i les hidroelèctriques són caríssimes de mantenir, però en cap moment donen ni una sola dada sobre aquest cost. En resum, sembla que a les empreses elèctriques no les preocupi contaminar mentre hi guanyin diners, molestant-los molt les energies renovables i netes (solar, eòlica, etc.) només perquè els hi deixen menys diners a guanyar.

 

Més enllà de tantes excuses i mitges veritats vessades per les empreses elèctriques, la realitat de tantes pujades és una altra. Als materials i estudis editats per la patronal de les empreses elèctriques -UNESA- apareix clarament la raó i causa de l’existència del “dèficit tarifari”, l’excusa per pujar-nos brutalment el preu de l’electricitat. Les empreses elèctriques s’endeuten no només per invertir, sinó també per pagar dividends als seus accionistes. Volen beneficis per posar-se falsament en valor i tenir als accionistes contents. I si la seva activitat habitual no els dóna per tenir suficients beneficis, doncs demanen crèdits. I a còpia d’anar repartint beneficis als seus accionistes, han anat inflant el “dèficit tarifari”, és a dir, el seu deute.

 

Ja sabem que el capitalisme està en crisi. Dit d’una altra manera, quan hi ha pèrdues, no les assumeixen els creditors i accionistes sinó tothom, tota la ciutadania. Amb els bancs i les caixes ens acabarà tocant cobrir els seus forats. Ara, també, les elèctriques exigeixen que la ciutadania els hi pagui els deutes. Per tant, les consumidores i els consumidors haurem de pagar l’afany de les empreses elèctriques de tenir beneficis. I si no tenen beneficis, doncs hauria de passar el que li passa a qualsevol empresa: ha de plegar. Si no són empreses eficients, haurien de plegar. A Europa hi ha altres empreses elèctriques que sí són eficients, i que tenen beneficis sense haver de demanar crèdits. Potser caldria que les espanyoles aprenguessin a fer bé les coses. Ja n’hi ha prou de que tothom acabi pagant els beneficis d’uns quants.

 

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, juliol de 2012