Article publicat al Diari de Sabadell el divendres 20 de juliol de 2012

El país està “groggy” després de la confirmació de les darreres mesures aprovades pel govern de Mariano Rajoy. La llista de les conseqüències d’aquestes mesures és molt llarga i intensa, i s’allargaran força en el temps. Analitzades en profunditat, la concatenació de les mesures del govern del PP a Madrid i de CiU a Catalunya provoquen una àmplia sensació de que el país s’enfonsa. I no s’enfonsa sol sinó que l’enfonsen els seus actuals governants.

Quan les finances d’una empresa, d’una família o de qui sigui no van prou bé, hi ha sempre dues vies per millorar. Es poden reduir les despeses i es poden incrementar els ingressos. El problema, ara, és que es redueixen les despeses, però a càrrec dels qui pitjor ho estan passant. I l’altra qüestió és que l’increment dels ingressos no recau en els qui més tenen, sinó en les classes mitges i les classes treballadores.

D’entrada, un dels principals problemes de l’economia espanyola és la caiguda de la demanda interna, del consum de famílies i empreses. Per tant, retallar sous de funcionaris i incrementar els impostos al consum genera una major caiguda del consum, provocant directament un impacte terrible a tot l’àmbit comercial, especialment als petits comerços. Així, sense cap mena de dubte, no hi haurà cap espai per a la recuperació econòmica durant una llarga temporada.

De la resta d’ajustos, retallades, desregulacions, etc., hi ha dos elements fonamentals a destacar. En primer lloc, ni una sola de les mesures afecta de forma concreta als sectors més afavorits econòmicament. De fet, són mesures adreçades bàsicament a la ciutadania en general, però amb una especial incidència entre les classes mitges i les classes treballadores. En efecte, les polítiques de retalls massius i d’increments d’impostos i de preus estan conduint a una rebaixa general de les condicions de vida de les classes mitges i de les classes treballadores.

L’altre element destacat és la manca de cap proposta de reactivació econòmica ni de millora de les condicions per generar creixement econòmic. No hi ha ni una sola de les propostes que, de forma repetida, trobem a les pàgines del Diari de Sabadell escrites per persones com Antoni Garrell, que permetrien que l’economia espanyola pugués sortir de la crisi.

Una de les principals idees que difonen des dels governs de dretes de PP i de CiU -i també d’Europa- és que no hi ha alternativa a tots aquests retalls i increments d’impostos. Però és una afirmació completament falsa. Hi ha alternatives a les mesures de Rajoy, i són mesures factibles, possibles i perfectament aplicables.

El primer pas és incrementar els ingressos. I la millor forma d’incrementar els ingressos és una reforma fiscal en profunditat que abundés en dos temes claus: que més pagui qui més tingui, i la lluita contra el frau fiscal. No són acceptables fets com les SICAV (que tributen al 1%), els trucs legals que permeten imputar ingressos de multinacionals a altres països (cas d’Apple), o altres trucs legals per no pagar l’impost del patrimoni o per no pagar IRPF acollint-se a l’impost de societats. El sistema fiscal espanyol està centrat en les rendes del treball i el consum, deixant de banda a les rendes del capital, molt menys penalitzades que a la resta d’Europa. Això no és ni progressivitat ni justícia fiscal ni social.

Davant d’aquestes alternatives, calen fets. I una possibilitat seria la presentació al Congrés dels Diputats d’una Proposició de Llei amb totes aquestes propostes, per part del Grup Parlamentari Socialista. Aleshores, si el PP i la resta de la dreta no hi està d’acord, que hi voti en contra. Així sabrem que l’esquerra té propostes alternatives i que la dreta les rebutja, i que prefereix el que fa: retallar als qui menys tenen, salvar als qui defrauden a hisenda i evitar que paguin més els qui més tenen.

Malauradament queda poc temps. O canvien ràpid les coses, o aixecar novament el país costarà molt temps i molts esforços. Mentre, el país està canviant a pitjor, conduint-nos a una economia més pròpia de la postguerra que no pas del segle XXI.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, juliol de 2012