Article publicat al Diari de Sabadell, dissabte 26 de gener de 2013

La sortida a la llum del cas Bárcenas, conforme l’anterior tresorer del PP tenia 22 milions d’euros a comptes bancaris a Suïssa, ha generat un escàndol polític majúscul. La notícia es combina amb la publicació de diverses enquestes on la ciutadania espanyola pensa molt majoritàriament que el conjunt de la classe política és corrupta. Fins i tot s’assigna al ram dels polítics els majors graus de corrupció al país, molt per damunt d’empreses, d’entitats financeres, etc. D’aquí s’extreu una identificació generalitzada del món de la política amb la corrupció, una identificació certament injusta perquè tota generalització és per definició injusta. El nombre de polítics corruptes reals i confessos és baixíssim en comparació amb la majoria. Polític és el president del govern però també és polític el regidor o regidora d’un poble petit, que cobra una misèria, tot i les obligacions i responsabilitats del seu càrrec. Tot i així és humà creure que totes les pomes d’un cistell estan podrides, si el més visible d’un cistell són dues pomes podrides, i les de sota tot i ser bones, estan un pèl macades. Però la majoria del cistell són pomes bones.

 

Una realitat que tampoc podem obviar és que no hi ha corruptes sense corruptors. Per caure en una temptació abans cal que algú plantegi aquesta temptació. Però com que és molt més fàcil públicament passar comptes amb els polítics, aquests arrosseguen un major descrèdit, tot i que al món empresarial i al món financer no manquen exemples d’abusos i corrupcions de tota mena. Si es considera abusiu el sou dels polítics (quan rarament superen els 100.000 euros bruts anuals a Espanya), quan es veuen els sous milionaris de banquers i les seves jubilacions daurades (de fins a més 60 milions d’euros), potser cal aturar-se a reflexionar. Si bé és cert que hi ha una distància i una crítica general contra el món polític, no hauríem d’oblidar el conflicte de classes, entre els rics i la resta de la població. Uns rics que, no oblidem, troben a Espanya un paradís en comparació amb la resta de països de la Unió Europea, atès que és on paguen menys impostos pels seus ingressos i patrimonis.

 

Tot i així, el món polític català i espanyol té al davant una percepció ciutadana que cal combatre. I no s’hi val dir que només és tema d’alguns partits, siguin els grans o els de dretes.  Parafrasejant l’evangeli de Sant Joan (cap. 8, vers.7), qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra. Qui més qui menys, té pecats, i no han de ser necessàriament de corrupció econòmica, sinó simplement de mal funcionament democràtic o de manca de transparència.

 

Davant d’aquesta realitat, cal una profunda regeneració democràtica. I aquesta regeneració no pot consistir només en posar auditors i inspectors d’hisenda a repassar els comptes dels partits polítics. Ni tampoc pot passar només per modificar el sistema de finançament dels partits polítics. La regeneració democràtica passa per canviar en profunditat el sistema electoral actual, obrint-lo molt més, amb eleccions primàries a tots nivells, amb llistes obertes, amb sistemes de representació unipersonal i territorial (un diputat o diputada, un regidor o regidora per districte, per exemple), i que facilitin que la ciutadania passi comptes als seus representants amb la màxima facilitat i transparència.

 

Hi ha sistemes de finançament com el nordamericà, on les aportacions als partits i candidats són lliures i conegudes públicament. Després, si algú governa afavorint determinats interessos, se sap quins són, és legal fer-ho, i la ciutadania pot castigar-ho o premiar-ho a l’hora de tornar a votar. I hi ha sistemes on els partits es financen només amb diners públics i amb quotes fixes de militants, sense la possibilitat de cap aportació -anònima o coneguda- ni d’empreses ni de particulars. El problema rau en sistemes parcialment opacs i amb sistemes de fiscalització insuficients.

 

La regeneració democràtica és tan necessària com la confiança en el món polític. No fer-ho és obrir la porta als populismes, és a dir, als qui neguen l’essència de la democràcia.

 

Joan Saumoy i Gregori

 

Sabadell, gener de 2013