Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 23 de març de 2013

Xipre ha estat portada de tota la premsa europea durant aquesta setmana. El tema és el rescat econòmic de la banca xipriota per part de la Unió Europea (UE), a causa de la seva fallida generalitzada en ser incapaç d’assumir pagaments i devolucions de préstecs.

La UE i el FMI han decidit que part del rescat serà pagat a compte dels dipòsits bancaris als bancs xipriotes.Però la població i el parlament de Xipre s’han negat, donant-nos tota una lliçó de com revoltar-se davant de decisions injustes. Lògicament, la ciutadania que té algun estalvi ha saltat unànimement en contra, i la majoria del parlament del país també, oposant-s’hi majoritàriament.

Xipre és un país molt petit, amb una extensió equivalent a menys d’una quarta part de Catalunya, i amb una població de poc més de 1’1 milió d’habitants (com la suma del Vallès Occidental i el Bages). Sobre el seu pes econòmic, només cal dir que el Vallès Occidental té un PIB força superior al de tot Xipre. L’economia xipriota vivia anys enrere d’un sector agrari centrat als cítrics i d’una petita indústria tèxtil, basada en preus barats de fabricació. Actualment, el sector agrari i la indústria només generen el 21% del PIB, mentre que els serveis signifiquen el 79% del PIB, bàsicament una mica de turisme i molt sector bancari.

A partir de l’entrada de l’euro, el país va anar convertint-se en un miniparadís fiscal, amb baixos impostos per a les rendes empresarials i del capital (amb un govern de coalició d’esquerres liderat pels comunistes!). Això va provocar un creixement bancari important, captant diners especialment de Gran Bretanya i de Rússia, pagant interessos molt per sobre de la mitjana dels bancs europeus i russos. Els bancs xipriotes van dedicar els diners captats a invertir en deute públic grec i a pagar alts interessos als seus dipositaris, sobretot als estrangers. La reestructuració del deute públic grec va obligar als bancs xipriotes a demanar diners al Banc Central Europeu (BCE), fins arribar al punt de no poder-lo tornar. Aleshores, és quan apareix la necessitat de rescatar la banca de Xipre.

Com Espanya, Xipre pateix d’un problema de fallida bancària. Però, a diferència d’Espanya, el parlament xipriota s’ha negat a que la ciutadania assumeixi part del rescat del sistema bancari. Aquesta és una lliçó que, per una vegada, ens han donat des d’un país prou petit. Tanmateix, la negativa xipriota -del parlament i de la ciutadania- a fer-se càrrec de la fallida bancària, posa en greus problemes als promotors del rescat, és a dir, a la UE i al FMI.

Com sempre, la UE i el FMI s’afanyen a resoldre els problemes que afecten els bancs i, sobretot, als qui presten diners als bancs. Els rescats de Grècia i de la banca espanyola no han estat res més que salvar la butxaca de bancs i caixes d’Alemanya i d’altres països del centre d’Europa. De pas, salvaguardaven una pretesa honorabilitat general del sector bancari i financer. Una altra forma d’explicar-ho és que la UE i el FMI han optat sempre perquè la ciutadania pagui pels desmans dels bancs, siguin d’on siguin. I que a l’hora de triar entre entitats financeres i ciutadania, ni la UE ni el FMI han dubtat mai de quina banda posar-se. Mentre, els sectors polítics europeus han callat o han assentit, demostrant que qui mana de veritat a Europa és el sector financer, sota l’indiscutit lideratge de Mario Draghi, l’omnipotent president del BCE.

A Catalunya i a Espanya han fet fallida centenars de milers d’empreses i d’autonòms. Ni un de sol ha estat rescatat per ningú. A Europa, però, centenars de milers de milions d’euros han salvat bancs arreu. No és econòmica ni políticament viable, però tampoc és gens ètic.

Si el futur de l’Europa de l’euro depèn d’un país amb menys pes econòmic que el Vallès Occidental, és que l’Europa de l’euro pateix d’una enorme debilitat. O Europa canvia, o va camí del precipici. Anys enrere es deia que Europa era un gegant econòmic però un nan polític. Ara, malauradament, va camí de convertir-se també en un nan econòmic. I tot plegat, a costa de la ciutadania europea.

Joan Saumoy i Gregori
Sabadell, març de 2013