Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 10 d’agost de 2013

A les democràcies, la sobirania rau en el poble, en la ciutadania. La Constitució Espanyola recull a l’article 1.2 que “la sobirania nacional resideix al poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat”. De la mateixa manera, vivim a una societat on es reconeix la igualtat de drets i de tracte entre tothom.

Malauradament, cada dia apareixen noves notícies que demostren que a Espanya el poble no hi pinta gaire. O també veiem com hi ha qui obté millor tracte en funció del seu poder econòmic. I últimament hi ha notícies que demostren desigualtats flagrants. Els grans grups empresarials a Espanya van pagar el 3’5% d’impostos sobre els seus beneficis de l’exercici 2011 (font: govern espanyol). Qualsevol petita o mitjana empresa està pagant entre el 20% i el 22% d’impost de societats sobre els seus beneficis (font: Gestha, el sindicat de tècnics d’hisenda). La comparació fa por, en veure com els grans grups empresarials paguen moltíssim menys que les petites i mitjanes empreses, que són les que passen majors dificultats en l’actual situació de crisi.

Una altra dada interessant: entre els anys 2007 i 2011, la recaptació de l’impost de societats ha caigut en més de 28.000 milions d’euros. I la raó no és la crisi, no. La principal raó d’aquesta caiguda en la recaptació de l’impost de societats és el gran nombre de canvis en aquest impost afavorint a les grans empreses i als grans grups empresarials. Tothom recorda que, de tant en tant, l’expresident Zapatero com l’actual president Rajoy es reunien amb els principals empresaris del país. És fàcil, doncs, d’entendre que la relació entre el poder polític i aquestes grans empreses és bastant estreta. De fet, és corrent que exministres -tant socialistes com del PP- passin a formar part dels consells d’administració d’aquestes grans empreses. Així, les grans empreses s’asseguren tenir polítics influents al seu servei, amb capacitat per modificar l’acció d’un govern cap als seus interessos.

Ja hem escrit que a Espanya tenim l’electricitat més cara d’Europa, amb unes empreses que afirmen perdre diners fabricant electricitat però que tenen i reparteixen beneficis cada any. I són elles les qui pràcticament dicten els preus i les condicions del mercat elèctric espanyol.

Les petites i mitjanes empreses espanyoles tenen poc accés a crèdits. A més, a Espanya el crèdit a les empreses és dels més cars d’Europa. Mentre, han desaparegut les caixes d’estalvi i les seves obres socials. I entre totes i tots hem pagat i avalat gairebé 100.000 milions d’euros al sistema financer espanyol. Queda clar que a l’àmbit financer, manen els grans bancs i grups financers.

Aquesta setmana s’ha sabut que el ministeri de Treball ha deixat sense subsidi dd’atur a unes 60.000 persones per fraus diversos. Com tothom sap, els imports del subsidi d’atur són quantitats modestes, no pas milionàries. El subsidi d’atur no dóna prou per obrir un compte a Suïssa. Però aquest mateix govern va posar en pràctica una amnistia fiscal per a diner negre o diner existent a l’estranger, a paradisos fiscals. El preu a pagar era un 10% i prou. Queda clar que evadir impostos pot costar un 10% de l’import evadit, mentre que una petita o mitjana empresa o un mileurista paguen el doble d’impostos. I qui vulgui fer frau amb el subsidi d’atur, perdrà els pocs milers d’euros que significa. Ningú pot dubtar de que no hi ha una igualtat real de tracte entre empreses o persones.

Amb aquests exemples, es confirma que a Espanya manen les grans empreses -siguin energètiques, financeres o grans constructores-, i la gent amb molts diners, els tinguin aquí o a paradisos fiscals. La resta de la ciutadania i de sectors econòmics som només els qui paguem la festa als qui manen de veritat. O això canvia, o la constitució i la democràcia no seran més que paper mullat.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, agost de 2013