Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 24 d’agost de 2013

Aquest mes d’agost ha vist centenars de morts als carrers de El Caire i d’altres ciutats egípcies, fruit de protestes ciutadanes. El resum és prou senzill: després de les revoltes populars que van acabar amb la dictadura de Mubàrak l’any 2011, van tenir lloc eleccions democràtiques per a un nou parlament. Va guanyar el Partit de la Llibertat i la Justícia (partit islamista, braç polític dels Germans Musulmans) amb majoria simple, formant govern amb altres partits islamistes, deixant de banda als partits laïcs i progressistes. La participació va ser del 62% del cens. Pocs mesos després, a la primavera de 2012 van tenir lloc les eleccions presidencials, sortint elegit en segona volta l’islamista Mohamed Morsi, també membre dels Germans Musulmans.

El govern i el president islamistes van redactar una nova constitució. El resultat fou una constitució molt poc democràtica i plena dels típics tics religiosos, en aquest cas, islàmics. El referèndum de ratificació de la Constitució va ser un fracàs, amb el 64% de vots a favor però amb només un 32% de participació. Com és fàcil deduir, poca legitimitat té una constitució després d’aquests resultats al seu referèndum de validació.

Tant els resultats de les eleccions parlamentàries com presidencials, així com la nova constitució, van decebre a una gran majoria d’egipcis. Aleshores, van tornar les manifestacions a la plaça Tahrir, amb el resultat d’un cop d’estat. L’exèrcit egipci va detenir al president, tancar el parlament i suspendre la constitució. D’aquí surten les noves manifestacions dels partidaris dels Germans Musulmans queixant-se del cop d’estat militar. I les manifestacions han estat dissoltes de mala manera, a trets, amb el resultats de centenars de morts.

El que ha passat a Egipte ens porta dos dels grans debats propis del segle XXI. D’una banda, és legítim un govern elegit democràticament però que trenca amb l’essència de la democràcia i del respecte i igualtat als drets humans? És legítim revoltar-se i derrocar un govern elegit democràticament però que no respecta els valors democràtics ni els drets humans? I d’una altra banda, és acceptable que una religió determini la legislació d’un país?

La democràcia no pot ser excusa per no respectar els drets humans ni per deixar d’aplicar-los en règim d’igualtat. Hitler va arribar al govern d’Alemanya obtenint democràticament el 33% dels vots a unes eleccions parlamentàries l’any 1933. Va formar govern amb el suport parlamentari de la resta de la dreta alemanya. Les conseqüències són prou conegudes, començant per empresonar als dirigents dels partits socialista i comunista dos mesos després de les eleccions.

Pel que fa a la religió, hi ha paral·lelismes molt curiosos a la història. La nova constitució islamista d’Egipte afirma a l’article 2: “L’Islam és la religió de l’Estat i els principis de la “shària” islàmica són la principal font de legislació”. Els “Principios del Movimiento Nacional” del govern franquista deien literalment: “La Nación española considera como timbre de honor el acatamiento a la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica, Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional, que inspirará su legislación”. Com es pot comprovar, són gairebé calcats.

Mentre no es resolguin aquests dil·lemes no hi haurà solucions per a Egipte. Hauríem de tenir present que els moviments islamistes a Egipte han guanyat les elecciones per una raó ben senzilla: estan molt ben organitzats, dirigits i adoctrinats. Tots els divendres les mesquites mantenen aquesta cohesió. Per contra, els partits laïcs no tenen aquest nivell d’organització, pagant-ne electoralment les conseqüències. Però una gran majoria de la població egípcia és la que segueix empobrida: qui li porti futur tot respectant els drets humans i les llibertats democràtiques serà qui legítimament pugui governar Egipte.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, agost de 2013