Article publicat al Diari de Sabadell del dissabte 31 d’agost de 2013
A manca d’incendis forestals i de grans catàstrofes, les notícies del mes d’agost han estat centrades a Gibraltar. La informació espanyola ha consistit en parlar de Gibraltar tot el dia, amb diferents ministres espanyols posant cullerada per aquí i per allà. Gibraltar ha estat una fantàstica excusa per al govern del PP per evitar que la seva corrupció interna continués centrant el panorama informatiu espanyol. A més, els mitjans de comunicació més afins al PP ja havien començat a criticar amb força al govern per la corrupció i la seva debilitat política. L’aparició del tema Gibraltar ha provocat que aquests mateixos mitjans de comunicació treiessin del bagul del passat franquista allò de “¡Gibraltar español!”.
 
Tot el que s’ha escrit i parlat sobre Gibraltar aquestes setmanes és inútil i absurd: benzineres flotants, blocs de formigó, contraban de tabac, etc. Tot plegat consisteix en amagar les vergonyes d’uns i d’altres.
 
Gibraltar prové de l’àrab i significa “la roca de Tariq”, en referència a un dels principals caps invasors àrabs l’any 711. Reconquerit l’any 1462, formant part aleshores del regne nasarita de Granada, Gibraltar va passar a ser propietat del marquesat de Medina-Sidonia. L’any 1704, quan la Guerra de Successió espanyola vivia els seus moments més durs (Àustries contra Borbons lluitant per ocupar el tron d’Espanya), una flota britànica (aliada dels partidaris dels Àustries) va plantar-se a Gibraltar i el va conquerir. Va destacar-hi un batalló de soldats catalans que va desembarcar a l’actualment coneguda com a “Catalan Bay” (una caleta de Gibraltar).
 
L’any 1713 el Tractat d’Utrecht va tancar la Guerra de Successió entre les grans potències europees, deixant a un borbó com a rei d’Espanya (Felip Vè), passant Gibraltar i Menorca a mans britàniques. Per cert, que amb aquest acord Catalunya es va quedar completament sola, mantenint fins a l’històric onze de setembre la guerra contra els borbons en defensa dels drets i institucions catalanes.
 
L’autèntic problema de Gibraltar no consisteix en si ha de ser espanyol, britànic o independent. Tampoc el problema rau en si els peixos són d’uns o d’altres, o si l’aigua de cap aquí és d’algú. En ple segle XXI, el veritable problema de Gibraltar és una broma de mal gust adreçada a tota la ciutadania europea.
 
Gibraltar és un paradís fiscal de sobirania britànica. També ho són les illes Cayman, Jersey, Guernsey, Man, illes Verges, etc. Són llocs on pràcticament no es paguen impostos, i on diners fruit de tot tipus d’activitats -legals i il·legals- hi van parar: tràfic de drogues i d’armes, corrupció, evasió fiscal, etc. A la Unió Europea s’admet sense problemes que hi hagi paradisos fiscals: Luxemburg també ho és, a més d’aquests territoris de titularitat britànica.
 
En tota aquesta “crisi” de Gibraltar ningú ha plantat cara a l’existència de paradisos fiscals a la Unió Europa. La preponderància dels poderosos -grans empreses, grans bancs, governs conservadors i neoliberals- continua mantenint vius aquests paradisos fiscals. I aquí és on les dretes europees callen.
 
Fa pocs mesos que el PP va autoritzar el joc “online”, per internet o pels mòbils. Casinos, bingos, etc., tenen ara la possibilitat d’engalipar a distància a la clientela, guanyant encara més diners. Doncs el joc “online” autoritzat pel PP està basat a Gibraltar, on paga una misèria d’impostos (el 1%). Mentre, petites empreses, autònoms, pensionistes i molta més gent paguem més del 20% d’impostos.
 
Gibraltar és una més de les bromes de mal gust a l’Europa del segle XXI. Ens recorda que qui continua manant a Europa són els diners, els qui tenen molts diners i els polítics que els serveixen (com qui va proposar baixar els salaris el 10%, no havent mai fet res contra els paradisos fiscals).
 
Joan Saumoy i Gregori
Sabadell, agost de 2013