Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 14 de setembre de 2013

Madrid ha estat eliminada per tercera vegada consecutiva com a possible seu d’uns jocs olímpics. La possibilitat de ser seu olímpica per als jocs olímpics de 2012 i 2016 ja va cloure’s amb una derrota. Però més enllà del fracàs madrileny, la seva derrota té diverses lectures i anàlisis que ens ajuden a entendre una mica millor a part de la societat espanyola actual així com a part dels seus dirigents polítics i esportius, i l’olimpisme internacional.

Tot plegat neix a una fosca i poc transparent organització anomenada Comitè Olímpic Internacional (COI). No se sap quin pressupost té i moltes de les seves regles de funcionament són poc clares. Anys enrere va patir un escàndol pel cobrament de suborns per part d’alguns membres a canvi de votar a favor de determinades seus olímpiques. El tema es va resoldre amb l’expulsió de sis membres, tots de països poc representatius. Actualment té 111 membres, dels quals només 34 han estat esportistes olímpics. També hi ha 32 membres honoraris, on hi ha una germana del rei d’Espanya i el seu cunyat, el derrocat rei de Grècia Constantí. I hi ha un únic membre d’honor, Henri Kissinger, promotor de diverses dictadures a Llatinoamèrica, entre elles la sanguinària de Pinochet a Xile.

Al  COI destaca la gran presència de famílies reials de força monarquies, tant europees com àrabs, així com de membres dirigents de països gens democràtics que no respecten els drets humans. De fet, aquesta és la gran  història del moviment olímpic que, per diners, aparca els valors día sí i dia també. Xina ha estat seu olímpica, com també ho fou el Moscou de Breznev. Els quatre membres espanyols del COI tenen un currículum molt gris dins de l’esport. La germana del rei -segons explica el web oficial del COI- es dedica a la gestió dels negocis familiars i és membre de nombrosos consells d’administració d’empreses espanyoles i franceses. La seva relació amb l’esport és haver muntat a cavall i haver estat presidenta de la Federació Eqüestre Internacional. Un altre membre és el fill de Joan Antoni Samaranch, sense cap currículum esportiu, havent estat col•locat al comitè olímpic espanyol pel seu pare i d’allà, recrutat pel COI. Per cert, que és membre de la reduïdíssima comissió executiva del COI, on es talla el bacallà olímpic.

Vista la realitat dels qui manen a l’olimpisme mundial, cal parlar del fracàs de la candidatura olímpica madrilenya. Un dels seus principals trets ha estat la prepotència. Aquesta és una característica instal•lada a determinats sectors dels poders polítics i econòmics madrilenys, conforme és la millor ciutat del món i ningú li arriba a la sola de la sabata. La majoria de la població de Madrid no és així, però sí que n’hi ha força entre els qui hi remenen les cireres. És el que ha permès que, inclús en democràcia, Madrid sigui el centre dels trens, de l’AVE, dels aeroports i de tot, creant un país estructurat de forma radial i centralista, seguint el model de França. La combinació de la prepotència amb el triomfalisme ha estat letal per a les aspiracions olímpiques de Madrid. Partint de que la seva candidatura era per definició la millor, ningú es va dedicar a “treballar-se” els vots dels membres del COI. Inclús corren rumors de que el membre de Qatar al COI havia estat fent tasques de “lobby” per a Madrid (sense que se sàpiguen les contrapartides per aquesta feina), canviant després gràcies a un “millor postor”.

Més enllà de la comicitat provocada pel desconeixement d’idiomes per part dels màxims dirigents de la candidatura, dóna la impressió de que pel fet de ser Madrid ja estava tot dat i beneït. Mentre, s’obviava tota la imprescindible tasca “diplomàtica” necessària per convèncer a gent tan fosca i poc transparent com la del COI.

Madrid ha d’aprendre la lliçó i començar a entendre que no és el melic d’Espanya ni del món. El provincianisme d’alguns sectors madrilenys no pot ser el fre de moltes altres zones d’Espanya tant o més dinàmiques (sense comptar Catalunya). El futur d’Espanya no passa per Madrid sinó pel comportament de Madrid vers la resta del país.

Joan Saumoy i Gregori
Sabadell, setembre de 2013