Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 1 de juny de 2013

De forma periòdica, cada vegada que patim alguna crisi econòmica, apareix als mitjans de comunicació la notícia de que les pensions futures estan en perill. Sempre es donen raons de molt tipus: massa atur, poca gent cotitzant, que cau la població activa, que ens fem vells, que vivim massa, que cobrem massa de pensió, etc. La realitat avui és que amb totes aquestes excuses de mal pagador, les pensions no ja futures sinó també les actuals estan en perill per la voluntat de retallar-les a tort i a dret de l’actual govern i de pretesos “especialistes”.

La darrera notícia sobre les pensions és la voluntat del govern del PP d’obligar a jubilar-se a les persones aturades de més de 61 anys. Jubilant-se de forma anticipada però obligada, perdran el 20% de l’import de la pensió que les hi correspondria. Una mesura d’aquest tipus és un torpede a la línia de flotació de la igualtat de drets de les persones. Si prenem a dues persones de 61 anys, amb els mateixos anys i imports de cotització, amb els mateixos estudis i la mateixa professió, la que estigui aturada s’haurà de jubilar obligatòriament al moment, cobrant molta menys pensió que l’altra persona, si es jubila als 65 anys i escaig. I sense dret a buscar feina.

Una altra notícia recent sobre les pensions és l’opinió d’alguns “experts” conforme les pensions no poden pujar el mateix que el cost de la vida, que l’IPC. Aquests “experts” (amb totes les cometes del món) semblen ignorar que hi ha pensions d’autèntica misèria, que amb prou feines permeten sobreviure a una persona. Si puja el gas, la llum i l’aigua molt per sobre de l’IPC, com el menjar o els medicaments, només falta que les pensions no pugin al mateix nivell. Una altra injustícia i, novament, per als més dèbils de la nostra societat, les persones amb pensions més baixes.

Als anys 70, als anys 80 i també als 90, de forma periòdica, apareixien estudis que “demostraven” que en pocs anys les pensions no es podrien pagar. Han passat 10, 20 i més de 30 anys, i les pensions s’han pagat sense problemes, generant inclús un superàvit, un estalvi, un guany o un fons de caixa de desenes de milers de milions d’euros (es calcula que ronda els 60 mil milions d’euros!). Ara, com que hi ha crisi, tornen a sortir veus reclamant el mateix.

Si ens fixem en qui elabora aquests estudis, generalment són els propis serveis d’estudis de les grans entitats financeres del país. L’exministre socialista Miguel Sebastián ja ho deia als anys 90, quan dirigia el serveis d’estudis del BBVA. La reforma de les pensions, la “sostenibilitat” de les pensions és la frase que tots aquests sectors ens posen al capdavant, sempre amb l’argument de no que es podran pagar. I això, curiosament, a un país amb les pensions més baixes de tota la Unió Europea, tant com a promig com amb les pensions més baixes. Hi haurà qui dirà que aquí la vida és més barata, però s’oblida de que elements bàsics com l’electricitat o el gas són els més cars d’Europa.

La veritat que és l’enorme “pastís”, en desenes de milers de milions d’euros que cada any recapta la Seguretat Social per repartir en forma de pensions és molt llaminer per a les grans entitats financeres. Són molts diners per poder especular i guanyar encara molts més diners. Aquesta és la veritable raó de fons de tanta dèria per reformar les pensions, per abaratir-les, perquè la gent prefereixi plans de pensions privats, deixant caure les pensions públiques.

Sí, les pensions perillen perquè hi ha qui se les vol quedar, no pas perquè no es puguin pagar. És una passa més en el poder omnipotent que van prenent els sectors econòmics, mentre hi ha polítics que els hi riuen les gràcies, els hi perdonen desmans i els hi regalen els nostres diners.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, juny de 2013