Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 21 de setembre de 2013

Després de l’Onze de Setembre i de la cadena humana per la independència, el panorama polític a Catalunya i a Espanya es complica. El gran tema és la petició de celebració d’un referèndum o consulta per decidir la relació entre Catalunya i Espanya (o directament la independència de Catalunya).

Les duríssimes conseqüències de la crisi no semblen importar, centrant-se tot en aquesta qüestió, passant també als àmbit polítics i als mitjans de comunicació situats a l’oest del riu Sènia (o a l’altra banda de l’Ebre). La premsa més radicalment conservadora s’ha esquinçat els vestits i, dia sí i dia també posa el crit el cel davant de la més mínima possibilitat de ruptura de “la indisoluble unidad de España”.

L’espanyolisme recalcitrant dificulta qualsevol possibilitat d’acord en no entendre qualsevol altra visió del món diferent de la seva. El seu comportament recorda molt al del masclista que considera a la seva dona o parella com a propietat. Li nega tota capacitat pròpia de decisió i la té subjecta al seu control i interessos. El concepte de fons és, com fa el marit masclista, la incapacitat d’acceptar que la dona o la parella és també una persona, amb criteris, conceptes, gustos, desitjos i sentiments propis. Així és comporten determinats sectors espanyols, incapaços d’entendre que entre Catalunya i Espanya hi ha un pacte. I només entre diferents actors és possible un pacte perquè a la submissió absoluta no hi ha lloc per a pactes sinó per a imposicions.

El pacte actual entre Catalunya i Espanya s’està trencant. És la suma d’una llarguíssima cadena d’errors. En primer lloc, al setembre de 2005, quan el Parlament de Catalunya va aprovar el projecte de nou Estatut d’Autonomia, el grup parlamentari del PP (aleshores dirigit per Josep Piqué) donava la seva conformitat a l’Estatut. Però el PP espanyol, dirigit ja per Mariano Rajoy, va imposar que no s’acceptés l’Estatut. Un cop al Congrés, amb l’estúpida “passada de ribot” d’Alfonso Guerra i d’altres socialistes indignes de anomenar-se’n, va caure la segona errada. El PP es va dedicar a recollir firmes –i odis- per tota Espanya contra Catalunya i el nou Estatut. Després, la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut va ser letal, fent caducar qualsevol proposta federal estàndar per a Catalunya.

I hi ha tres errades més. La primera és del govern del PP i de Rajoy que, si haguessin estat intel·ligents i convocat un referèndum a l’estil del d’Escòcia, ara gaudirien d’una tranquil·litat enorme, comptant inclús amb que podrien guanyar aquest referèndum. La segona errada és continuar fent-se el cec i el sord a qualsevol possibilitat de referèndum català, a cap modificació constitucional i qualsevol canvi de l’actual sistema d’estructura de l’Estat. Així només es donen ales i arguments als independentistes. Com sempre s’ha dit, la principal fàbrica d’independentistes està a Madrid, a les files de la dreta i de l’espanyolisme ranci. La darrera errada cal carregar-la a les files socialistes, tant del PSOE com del PSC. Fer ara una proposta federal va tard. S’hauria d’haver fet entre el 2005 i el 2010. A més, sense el PP és impossible qualsevol modificació constitucional, tot i que dins del PSOE no hi ha pas gaire federalistes. Ara el PSOE no accepta un referèndum, oblidant-se de que 30 anys enrere, inclús el propi Alfonso Guerra proclamava el dret d’autodeterminació dels pobles.

Avui, l’única proposta possible, acceptable majoritàriament a Catalunya per tots els sectors, seria una relació entre Catalunya i Espanya semblant a la de Puerto Rico amb els Estats Units (EUA). Puerto Rico és un estat lliure associat als EUA, als qui cedeix defensa, relacions exteriors, moneda i política monetària. L’estatus de Puerto Rico és diferent a la de la resta dels estats del EUA, amb més competències que ningú. És pura assimetria, sense que als EUA ningú s’exalti en contra. Però és un somni absurd: el PP no accepta moure’s ni un mil·límetre, i al PSOE tampoc s’acceptaria aquesta proposta. Com sempre, la ceguesa espanyolista condueix al divorci català. És com el marit masclista que, a base de no cedir mai, només provoca que la seva dona s’afarti i l’abandoni.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, setembre de 2013