Independència energètica:

 

Quan parlem de generació d’energia, cal tenir en compte cinc elements principals: impacte ambiental, seguretat, cost, eficiència i independència energètica. La raó de la creació dels emmagatzaments subterranis de gas és comptar amb unes existències de caràcter estratègic, equivalents al consum de tota Espanya per a 50 ó 60 dies. Tot plegat va néixer en raó de la pol·lèmica pel gas entre Rússia i Ucraïna, que va posar en perill el subministrament de gas a tota Europa central. Aleshores, els governs europeus van córrer a preparar-se per tenir aquestes reserves “estratègiques”, per guardar-se les esquenes davant de futures o possibles “tallades de l’aixeta” del gas. És una raó especialment interessant quan el govern rus de Putin pot utilitzar qualsevol eina al seu abast per fer xantatge a Europa (i l’aixeta del gas és una eina de primer nivell), i més tenint en compte el tarannà autocràtic del personatge.

 

 

Cal recordar que el ministre titular quan es prenen aquestes decisions es Miguel Sebastián. Tanmateix, la regulació espanyola que determina la necessitat d’existència de reserves estratègiques (però amb menor quantitat) és remet als anys 90.

 

 

El model de magatzems de gas manté el mateix paradigma energètic centrat en els combustibles fòssils. Si la solució que ens garanteix la independència energètica és nomes emmagatzemar gas sota terra, tindrem independència energètica només durant un parell de mesos.

 

 

La millor forma d’assolir com a país, com a estat, la independència energètica és l’aposta decidida per les energies renovables. Ningú ens pot ni podrà vendre el sol o el vent.

 

 

Per tant, el model que permet i afavoreix dipòsits com el “Castor” davant de Vinaròs és un model que perpetua la dependència energètica (bàsicament d’Algèria i Qatar), i centrat en un combustible fòssil que genera en la seva combustió gasos d’efecte hivernacle.

 

 

Uns altres elements que graviten en l’aposta pel model energètic centrat en els combustibles fòssils són els conceptes de propietat, transport i venda. Lògicament la importació, el transport i la comercialització al major de gas natural està en molt poques mans. Com succeeix amb l’energia elèctrica, els oligopolis comporten sistemàticament preus finals de venda de l’energia molt superiors. Alhora, els oligopolis -gas inclòs- són els màxims enemics de la “democràcia energètica”, o autoproducció d’energia.

 

 

Vista aquesta realitat, s’imposa més que mai l’aposta per les energies renovables com a espai estratègic d’independència energètica i de major democràcia energètica. A més, sumeu-hi els beneficis en amortització de costos, impactes ambientals i seguretat.

 

 

Terratrèmols:

 

 

Un altre element a remarcar és l’activitat sísmica a la zona. Repassant diversos estudis sobre sismologia a Catalunya i al País Valencià (destaca la fantàstica tesi doctoral d’Héctor Perea Manera, de la UB, titulada “Falles actives i perillositat sísmica al marge nord-occidental del solc de València”), comprovem que la zona ara afectada per continus terratrèmols és la zona tant de Catalunya com del País Valencià amb menor activitat sísmica (amb l’excepció d’abast local de Tivissa). De fet, els models existents de predicció sismològica a Catalunya donen aquesta zona com la de menor risc a curt i mitjà termini.

 

 

Tanmateix, cal tenir en compte que a la zona en qüestió conflueixen dues particularitats geològiques interessants. D’una banda, la línia perpendicular a la costa de Vinaròs és el límit sud de la placa tectònica de l’Ebre, amb una orientació nordoest-sudest. I d’altra banda hi ha la falla d’Amposta, amb orientació sudoest-nordest. El magatzem subterrani “Castor” es troba precisament el punt d’encreuament d’ambdues particularitats geològiques.

 

 

Per cert, que el document de síntesi de l’Estudi d’Impacte Ambiental editat pel Banc Europeu d’Inversions (http://www.eib.org/attachments/pipeline/20060184_nts_es.pdf) no recull la més mínima dada o anàlisi sobre realitats geològiques o sísmiques.

 

 

Ens amaguen informació?

 

 

Un altre element que continua massa amagat és l’estat del magatzem subterrani de gas “Castor”. Les dades facilitades per l’empresa explotadora donen un inici d’ompliment cap a finals de 2011 (amb el gas “matalàs”), passant a estar plenament operatiu des d’aquell moment. De fet, el propi Ministeri d’Indústria va dictar una resolució el 22 de gener de 2013 determinant les capacitats “assignada i disponible” d’aquest magatzem per al període entre l’1 d’abril de 2013 i el 31 de març de 2014. L’esmentada resolució deixa caure que publicarà les capacitats definitives un cop tingui les dades del 2012. Així, de forma indirecta, el Ministeri d’Indústria ens fa saber que el magatzem ja tenia gas, estant en ple funcionament.

 

 

La tesi de que ens amaguen informació la confirma involuntàriament el Ministeri d’Indústria, novament, que va determinar l’any passat (resolució d’11 de maig de 2012) que el magatzem “Castor” podia comprar 5.128Gwh de gas entre el 15 de juny i el 15 d’agost de 2012, i també la mateixa quantitat entre el 16 d’agost i el 15 d’octubre també de 2012. Un magatzem que encara no està operatiu no comptaria en la regulació de compra de gas per emmagatzemar que fa el Ministeri d’Indústria.

 

 

I un apunt de conversió de magnituds: 5.128Gwh de gas equivalen a 438 milions de metres cúbics de gas. En 4 mesos, el magatzem de gas Castor podia comprar 876 milions de metres cúbics, gairebé la meitat de la seva capacitat, i d’això fa un any. El magatzem Castor té una capacitat d’emmagatzemament màxima de 1.900 milions de metres cúbics de gas. Per tant, tot sembla indicar que el magatzem Castor no s’està començant a omplir sinó que es troba en ple funcionament i amb gairebé la capacitat màxima.

 

 

Un detall addicional que no se’ns pot escapar és la pressió a la que s’emmagatzema el gas: 240 bars. Per fer-nos una idea, la pressió atmosfèrica és d’1 bar, i la pressió a la que inflem els pneumàtics d’un cotxe oscil·la entre els 2 i 2’5 bars. Imagineu-vos, doncs, quina capacitat de força té una pressió equivalent a 100 vegades la pressió d’un pneumàtic.

 

 

En darrer terme, queda el que molt correctament exposeu, demanant l’aturada de les tres centrals nuclears catalanes, i la revisió de tots els seus paràmetres de seguretat sísmica. I és que hi ha un detall molt important: les centrals nuclears d’Asco es troben a poc menys de 70 kms en línia recta, i la de Vandellós a poc més de 50 kms.

 

 

I una última reflexió de caràcter econòmic. Es parla d’un cost inicial de tot el projecte Castor que rondaria els 700 milions d’euros. Sabem del cert que el Banc Europeu d’Inversions ha aportat un total de 600 milions d’euros, els últims 300 milions d’euros al juliol per donar liquidesa a l’empresa concessionària (reflexió: per això serveixen els diners de la UE?). Algunes fonts publiquen avui un cost final real més proper als 1.300 milions d’euros. Tanmateix, el Banc Europeu d’Inversions informava el 30 de juliol de 2013 que el cost total venia suportat per una emissió de bons de 1.400 milions d’euros, on el Banc de Santander n’era el coordinador.

 

 

Aleshores, hem de tenir en compte que la concessió d’explotació del magatzem Castor és per a 30 anys, prorrogable dues vegades per 10 anys (arribant si cal a un total de 50 anys). Alhora, la pròpia concessió estableix que el cost de tot el projecte serà carregat a les tarifes de venda al públic del gas. La deducció és ben fàcil: tothom qui tingui gas a casa pagarà el cost del magatzem Castor, i a més pagarà el que calgui perquè l’empresa concessionària tingui beneficis per repartir als seus accionistes (ACS, Enagás i una empresa canadenca).

 

 

Conclusió:

 

 

Per tant, s’estableix una pregunta final ben senzilla: ¿què podríem haver fet destinant 1.300 milions d’euros a la promoció de les energies renovables, enlloc de construir problemàtics magatzems de gas natural sota el mar?

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, octubre de 2013