Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 19 d’octubre de 2013

Darrerament el 12 d’octubre era un dia relativament tranquil a Catalunya. A Madrid, però, hi havia la típica desfilada militar on anys enrere la moda consistia en xiular i insultar al president Zapatero. Vist que a Rajoy, tot i la terrorífica situació social, política i econòmica, no el xiula ningú, potser és perquè el públic habitual de les desfilades militars és més aviat conservador -a part de maleducat-.

Aquest any la notícia estava a la Plaça Catalunya, on el PP, C’s i entitats afins van muntar una concentració reclamant que Catalunya és Espanya. D’entre les diverses errades que van caracteritzar aquesta concentració, la primera va ser no expulsar els grups no democràtics i contraris als drets humans que hi van participar. Uns grups que, per cert, són plens de neonazis confessos. En concret, ningú va moure un sol dit per apartar de la concentració a la Plataforma per Catalunya, el partit valencià España 2000 i el Casal Tramuntana (grup neonazi barceloní). No es poden donar lliçons de democràcia ni de respecte a la legalitat quan s’accepta sense cap mena de problema la companyia activa de gent que, si governés, prohibiria sense manies articles com aquest.

Una altra errada greu de la concentració del 12 d’octubre a Barcelona va ser considerar-se la “majoria silenciosa”. Aquesta majoria silenciosa és la que l’Onze de setembre no va anar a la Via Catalana i que tampoc va anar a la Plaça Catalunya. És gent que, per molt que digui Alicia Sánchez Camacho, cap del PP català, no se sent gens representada per ella ni pels partits i grups que es van manifestar el 12 d’octubre. Més enllà de les habituals guerres de xifres, quan un treu al carrer unes desenes de milers de persones i les contraposa a centenars de milers ha de reconèixer que ha perdut. Agradi o no, la realitat és la que és i no pot negar-se. Possiblement, la majoria silenciosa la composa gent que està farta de debats nacionals, mentre les desigualtats creixen més que mai. A vegades pot semblar un caprici d’elits sortir al carrer a defensar una nació -sigui Catalunya o sigui Espanya-, quan cada dia hi ha més pobresa, tant a Catalunya com a Espanya.

La concentració del 12 d’octubre no va ser més que l’intent d’exhibir la presència a Catalunya del nacionalisme espanyol. És sabut que tot nacionalisme necessita d’un altre com a antagonista per justificar la seva existència. Per tant, no són creïbles les afirmacions d’integració d’un nacionalisme espanyol que només pretén anul·lar la realitat social, cultural i històrica de Catalunya. Aquí es troba una altra de les errades del 12 d’octubre, quan els organitzadors tensen la corda de la convivència a Catalunya. La necessitat d’oposar-se al nacionalisme català els porta a prendre posicions liquidadores del fet nacional català. I ara, el que menys necessita la societat catalana és fer noves clivelles, espantar a sectors de la població conforme viuran com a ciutadans de segona. La realitat és que avui molta ciutadania catalana ja és de segona per raons econòmiques.

Catalunya ha estat històricament un model d’integració. Fa molts segles que a Catalunya ha arribat gent de fora, de França, d’Espanya i d’arreu del món. I amb un xic d’esforç d’uns i d’altres hem assolit una societat força cohesionada. Només cal comparar la realitat actual de Catalunya amb la dels nous països dels Balcans o les repúbliques bàltiques, on hi ha categories de ciutadans en funció del seu origen, amb drets diferents.

El nacionalisme espanyol a Catalunya té les hores comptades, especialment per raons purament demogràfiques: cada dia queda menys gent nascuda fora de Catalunya de l’onada migratòria dels anys 50 i 60. Són moltes més les persones filles i nétes d’aquesta immigració que han assolit un nivell d’integració absolut, sense problemes i sense divisions en funció de l’origen. La llengua, inclús, només és un problema per a qui no la vol aprendre. Per a la immensa majoria no ho és ni ho ha estat. Sobren, per tant, radicalismes que criden a enfrontar persones: no fan país, ni Catalunya ni Espanya.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, octubre de 2013