Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 1 de novembre de 2013

S’ha muntat un enorme escàndol mundial en saber-se que els serveis secrets nord-americans han espiat a bona part del món, amics i aliats inclosos. El súmmum ha estat conèixer que espiaven Angela Merkel fins i tot des d’abans de ser la cap del govern alemany. Les dades inicials fan por: han estat espiats governants de països aparentment amb bona relació amb els EUA, com Brasil, Alemanya, França o Mèxic.

Podria trobar-se més o menys lògic que s’espïi a països enemics o sospitosos com Xina, Iran o Rússia. Però el que semblava impensable, espiar als amics, ha acabat passant. I, poc a poc, hem anat tenint més informació, i cada vegada més inquietant. La penúltima notícia ha estat que s’han espiat més de 60 milions de trucades telefòniques a Espanya. Però per acabar-ho d’adobar, els propis màxims responsables de l’espionatge nord-americà han confirmat que en realitat l’espionatge de trucades a països com França i Espanya el feien els serveis secrets nacionals (el CNI a Espanya), passant després informació als EUA en un intercanvi “habitual” d’informació.

De moment, per tant, ja coneixem que els serveis secrets a Espanya espien trucades telefòniques, que se sàpiga sense autorització judicial. A Catalunya crèiem que l’espionatge de base política es limitava a l’agència de detectius Método 3, que espiava a tothom per encàrrec també de gairebé tothom. Però ara ha esclatat un nou afer que colpeja el panorama de l’espionatge a Catalunya, i del que no s’han fet ressò bona part dels mitjans de comunicació catalans i espanyols. En concret, un organisme del govern de la Generalitat ha efectuat per encàrrec dels Mossos d’Esquadra un escombrat de xarxes socials com Twitter i Facebook recollint noms, opinions, “tuits”, fotografies, etc., de persones i grups que criticaven l’actuació dels propis Mossos o que patrocinaven campanyes com la de no pagar peatges.

Tot plegat conforma un panorama en el que la ciutadania no sabem on situar-nos. En principi, sempre es pot dir que qui té la consciència tranquil·la i no ha fet res dolent, no té motiu per preocupar-se. Però quan resulta que l’espionatge i l’arxiu de dades i de comunicacions no té res a veure amb cap activitat delictiva, sinó ideològica o pròpia simplement de l’acció d’un govern o d’un governant, la cosa es posa molt més negra. Al final, ens apareix un dil·lema moral en el que se’ns proposa que triem entre seguretat i llibertat. S’argumenta que aquests espionatges serveixen per prevenir la nostra seguretat com a país, com a societat i com a persones, raó per la que hem de renunciar parcialment a les nostres llibertats. És el mateix debat que es tenia quan es propugnava l’extensió de càmeres de seguretat a les places de les ciutats. Amb l’argument de saber qui ens podia atacar o inclús atacar edificis de les places, al final es grabava en vídeo a tothom que passava per la plaça a tota hora del dia. I sempre hi havia el risc que algun irresponsable utilitzés de forma perversa les dades grabades, des d’una simple trobada o xerrada entre persones a un petó o una abraçada entre algú que teòricament no hauria de fer-se’l.

L’argument de cedir llibertats a canvi de seguretat és un argument molt perillós: significa renunciar al compliment estricte dels drets humans, començant pel de la pròpia vida i intimitat, passant per la llibertat ideològica i d’opinió. Alhora, ens posa al davant la paradoxa de que els governs, els màxims responsables de garantir l’exercici en plenitud dels drets humans, acaben fent el possible per limitar-los, inclús de forma molt poc legal. S’entén perfectament que tota societat necessita vigilància i seguretat però, ¿qui controla als vigilants?

Qualsevol espionatge és, en el fons, un problema d’autoestima. Qui se sent incapaç per sí mateix de tirar endavant un país, una societat o un partit polític, acaba necessitant de saber dels altres, inclús de la seva pròpia conciutadania. Però la baixa autoestima d’alguns no pot comportar la reducció de la llibertat dels altres.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, novembre de 2013