Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 26 d’octubre de 2013

A les darreres setmanes s’han produït dues notícies terribles. La primera és la mort de més de 350 persones en un naufragi a l’illa italiana de Lampedusa a principis d’octubre. Anaven atapeïts a una barca que va naufragar. Es varen rescatar unes 150 persones, de les quals 40 eren infants, gairebé viatjant sols tots ells. La majoria dels ocupants de la barca eren d’origen etíope.

L’altra notícia és l’expulsió de França d’una noia de 15 anys, treta d’un autobús en plena excursió escolar. Amb ella, va ser expulsada tota la família sencera i enviada a Kosovo, lloc de neixement del pare.

El naufragi de Lampedusa ha provocat la commoció generalitzada a Europa. La resposta dels governs, però, ha estat una simple frase: “cal evitar que torni a passar”. I aleshores s’ha disparat el debat sobre com evitar que arribin aquestes barques a Europa. Ni una sola paraula sobre les causes, ni una sola paraula sobre els drets d’aquestes persones. A Itàlia hi ha una llei promulgada pel govern de Berlusconi que carrega amb penes de presó a qui ajudi a un immigrant il·legal. Això provocava que les naus de pesca no s’atrevissin a rescatar nàufrags, condemnant-los a morir ofegats. La situació a Itàlia ha arribat a l’esperpent després del funeral d’estat celebrat aquesta setmana. S’ha fet a Sícilia, no pas a la illa de Lampedusa. No hi havia cap cos present atès que són tots enterrats a Lampedusa. I els supervivents tampoc hi eren, en ser tancats a un centre d’internament per a estrangers irregulars, malgrat tenir parents entre els morts. El govern italià va decidir donar la nacionalitat italiana als morts. De fer-ho als supervivents, res de res.

El cas de la noia expulsada de França té components també surrealistes. El pare de la família va néixer a un poble de l’antiga Iugoslàvia que, ara, és Kosovo. El seu passaport està caducat i és iugoslau, un país ara inexistent. La mare va néixer a Itàlia, on també hi va anar d’infant el pare. Es van conèixer i es van casar, tenint 6 fills, cinc d’ells nascuts a Itàlia i el darrer a França. Per tant, el govern francès ha expulsat a set persones nascudes a la Unió Europea. La raó veritable de l’expulsió és que eren gitanos. Això significa que hi ha europeus de primera categoria i de segona categoria, situant les persones d’ètnia gitana a aquesta segona categoria. Si algú pretén donar l’argument de que en ser una família gitana, era incívica, salvatge, etc., caldrà recordar-li que tots els fills -nenes incloses- estaven escolaritzats sense problemes.

La llista de Drets Humans vulnerats per les lleis que han permès tots dos casos és enorme. I són governs europeus els qui les tenen. I la legislació nostra és per l’estil, també. Però tot plegat amaga una hipocresia impressionant. Vivim a la Unió Europea, que parla de la lliure circulació de mercaderies, capitals i persones. Però no és cert: és més fàcil dur a Europa un plàtan d’Àfrica que una persona. Si la persona és rica, entrarà i viurà aquí sense problemes. Si és una persona pobra, no té dret a venir aquí. Els diners de Qatar entren a la butxaca del Barça amb totes les facilitats del món. Però si un paquistanès pretén sortir de Qatar per venir a Barcelona, ho té gairebé impossible.

Ningú dubta de que l’Europa d’avui és plena de països democràtics. Podem votar als nostres governants, als nostres parlaments, que fan lleis i les apliquen. No té res a veure amb les dictadures, on l’opinió de la ciutadania no val per a res, havent de suportar governants no democràtics i lleis el·laborades per un poder no elegit. Tot i així, a l’Europa del segle XXI encara hi ha lleis injustes. I són lleis modernes, no pas del segle XIX.

Però a les persones que ja són aquí, nascudes aquí, se les expulsa, només perquè són gitanos. Diem que som humanitaris, que som la zona del món amb més valors humans i democràtics, però no es nota. Amb aquest panorama, sembla que a l’Europa actual els Drets Humans els hem llençat a les escombraries. I posats a triar, entre lleis injustes i persones, és indubtable que cal optar per les persones.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, octubre de 2013