Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 16 de novembre de 2013

Una de les grans claus per sortir de la crisi és que els crèdits arribin a les empreses. Les petites i mitjanes empreses necessiten crèdit per poder millorar la seva situació i crear llocs de treball. Davant de realitats com el rescat a entitats financeres a Espanya, sempre apareix aquesta frase: si ja hem resolt els problemes dels bancs, ja poden començar a donar crèdits. Igualment, des de el Banc Central Europeu (BCE) s’han prestat diners als bancs a interessos del 1% o més baixos, amb l’excusa de que havien de servir per donar crèdits, especialment a empreses. Però avui, després de totes aquestes notícies, el crèdit continua sense arribar a les empreses. I hi ha qui afirma que no es poden donar més crèdits a les empreses perquè estan excessivament endeutades.

Les dades ens ajudaran a conèixer la veritat sobre per què no hi ha crèdit per a les empreses. Una mica més de 600.000 milions d’euros és el saldo viu de crèdits a famílies i empreses. Aquí s’inclouen els diners existents en préstecs a tot tipus d’empreses -grans, mitjanes, petites i autònoms- i a particulars -crèdit al consum, compra de vehicles- sense comptar les hipoteques.

Bona part dels crèdits a les empreses està dedicada a les grans empreses, quedant molt poc per a les petites i mitjanes empreses. Les 6 grans empreses energètiques espanyoles tenen un deute de 67.000 milions d’euros. Les 6 grans empreses constructores reconeixen un deute de 47.000 milions d’euros oficialment, tot i que diverses fonts fiables afirmen que arribarien a 100.000 milions d’euros. Telefonica deu 48.000 milions d’euros, i el deute de grans empreses com Corte Inglés, Grífols i les editores de El País, El Mundo, Telecinco i Cuatro suma 13.500 milions d’euros. Tot plegat dóna la terrorífica suma de gairebé 230.000 milions d’euros, la majoria en forma de crèdits bancaris. La realitat és que les empreses endeutades són les grans, no pas les pime.

Una altra realitat és el deute ocult de les entitats financeres en forma d’actius immobiliaris. Això significa que bancs i caixes s’han quedat habitatges, promocions de pisos acabades o pendents d’acabar i solars que, si els venguessin avui al preu que algú vulgués pagar, generarien grans pèrdues atès que van prestar molt més per aquests actius. Aquestes pèrdues segons el càlcul més modest -del FMI- sumen 50.000 milions d’euros. El càlcul més elevat parla de 150.000 milions d’euros.

A tot plegat cal afegir que el BCE no para de prestar diners a molt baix interès (entre el 0’25% i el 1%) a les entitats financeres espanyoles. Aquests diners han tingut dos usos: en primer lloc, comprar deute públic espanyol (actualment al 4% d’interès), aprofitant així per obtenir guanys fàcils. I, en segon lloc, han retornat els préstecs que tenien amb entitats financeres del centre d’Europa (principalment Alemanya i Holanda).

Per tant, queda confirmat que les entitats financeres espanyoles no donen crèdits a petites i mitjanes empreses perquè es gasten els diners en altres coses. Primer: comprant deute públic i retornant deutes. Segon: donant préstecs a les poderoses grans empreses espanyoles. I en tercer lloc, pocs diners els queden perquè encara arrosseguen un forat immobiliari important.

Per acabar-ho d’adobar, es calcula que els diners públics destinats a entitats financeres (rescat de les caixes, el banc “dolent” -SAREB- quedant-se actius immobiliaris, avals públics, etc.) ronden entre els 100.000 milions i els 170.000 milions d’euros, segons diverses fonts, totes oficials.

Només hi ha una solució ràpida i fàcil per donar crèdits: utilitzar les caixes nacionalitzades (Bankia, Catalunya Caixa i Caixa Galícia) per donar crèdits a les pime i els autònoms. Però, malauradament, el govern del PP només pensa en buidar-les de treballadors, pagar-ne els deutes amb diners públics i vendre-les a preus ridículs. Així, certament, no hi haurà reactivació econòmica ni menys atur en força temps.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, novembre de 2013