Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 30 de novembre de 2013

Les darreres setmanes han vingut carregades de diferents notícies a l’àmbit polític, on la dignitat podria perfectament ser-ne protagonista. La primera d’elles és prou recent: el senador i líder del PSOE madrileny, Tomás Gómez, ha presentat la seva renúncia com a senador. La raó ha estat el seu desacord amb el pacte entre PSOE i PP per a la renovació del Consell General del Poder Judicial. Aquest acord incloïa el nomenament -a proposta del PP- d’un jutge que es va negar a paralitzar la privatització de la sanitat pública madrilenya. Tomás Gómez ha dimitit com a senador per tal de no votar a qui, des de la seva actuació judicial, afavoreix els interessos del govern madrileny del PP. És una dimissió semblant a la de Nicolás Salmerón, que va dimitir com a president de la Iª República per tal de no signar l’execució d’unes sentències a pena de mort.

Sembla mentida que un polític dimiteixi a aquest país. Però que ho faci per conviccions i no pas per estar implicat a cap escàndol, sembla gairebé increïble. Dimitint, Tomás Gómez ha donat tota una lliçó de dignitat política.

El gest del cap socialista a Madrid coincideix amb la notícia de que el grup parlamentari socialista ha obert un expedient als diputats del PSC per votar de forma diferent en una moció relativa a temes de sobirania nacional. A molts parlaments -França, Regne Unit, Itàlia, etc.- és completament normal que no hi hagi disciplina de vot, i que diputades i diputats d’un mateix partit votin diferent, en funció de les seves conviccions o del que els votants prefereixin. Aquí, sembla que no és normal.

Fa poques setmanes que l’exministre d’Economia, Pedro Solbes, va presentar les seves memòries. Solbes explica al llibre i a diferents entrevistes les seves grans discrepàncies amb el cap del govern al que pertanyia, José Luis Rodríguez Zapatero. Llegint les opinions de Solbes sobre economia, la sorpresa consisteix en que ZP va posar de ministre d’Economia a algú que pensa exactament el mateix que Luis de Guindos o Cristóbal Montoro, actuals ministres del PP.

Aquesta mateixa setmana l’expresident Zapatero ha presentat també unes memòries, en especial des de l’any 2010 a finals de 2011. ZP publica al seu llibre la famosa carta que li va enviar l’aleshores president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet. La carta té un gran valor, atès que demana al govern espanyol un seguit de mesures, algunes d’elles clavades a la reforma laboral que ha fet el PP. ZP explica que va viure unes pressions enormes, que van culminar en la cessió al xantatge europeu al maig de 2010, amb minireformes laborals i de pensions, i acabant amb la rapídissima modificació constitucional sobre el dèficit públic de finals d’agost de 2010. Davant del xantatge, ZP tenia tres opcions: la primera era negar-se al xantatge i seguir governant fent cas omís a les pressions neoliberals. La segona era dissoldre el Congrés dels Diputats i convocar eleccions generals, plantejant-les gairebé com un referèndum entre cedir al xantatge o plantar-hi cara, amb polítiques alternatives perfectament aplicables (Brasil i Costa Rica són exemples en aquesta línia). I la tercera era cedir i callar. I així fou: ZP va cedir al xantatge neoliberal, traint als crits posteriors a la seva reelecció al 2008 que li demanaven “no ens fallis”.

Solbes i ZP van preferir liquidar la seva dignitat, com també ho ha fet Mariano Rajoy en fer tot el contrari del que va prometre a la campanya electoral. I continua la manca de dignitat política el govern del PP en promoure contínuament falsedats i lleis de més que dubtosa constitucionalitat, ben allunyades també del que prometia a la campanya electoral.

Quan es parla de regeneració política, tenim miralls per seguir, com l’actitud de Tomás Gómez, i també exemples de males pràctiques que generen descrèdit a la política. De manera molt diferent anirien Espanya, Catalunya, Sabadell i qualsevol poble, vila o ciutat si l’exemple de Tomás Gómez fos el model a seguir.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, novembre de 2013