Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 25 de gener de 2014

Han començat els actes del Tricentenari de la derrota catalana de 1714 davant del rei borbó Felip Vè. Va comportar canvis profunds en els sistemes polítics, territorials, jurídics i econòmics de Catalunya. Van ser abolides les Corts Catalanes, el Consell de Cent, els sistemes electorals propis de Catalunya (la insaculació, una mena de sorteig), etc. La llengua catalana va ser prohibida als àmbits públics, i alcaldes i multitud de càrrecs públics passaren a ser directament nomenats pel poder monàrquic absolutista.

Dilluns vinent és 27 de gener, i farà exactament 75 anys de l’entrada de les tropes franquistes a Sabadell. Després del 1714 és l’altra data que va canviar de forma radical Catalunya. Tot el que va dur la derrota del 1714 és pràcticament idèntic al que va dur la victòria franquista de 1939. Però la victòria franquista de 1939 va treure moltes més coses a Catalunya que la de Felip Vè al 1714.

L’any 1714 no hi havia democràcia a Catalunya, ni tampoc drets humans ni llibertats democràtiques. La societat catalana de 1714 era profundament desigual, i ser ric garantia molts més drets i llibertats que ser pobre. El paper dels pobres (la majoria de la població) i de les dones no va canviar amb la derrota de 1714. Per contra, van produir-se canvis importants entre les burgesies urbanes -comercials i industrials- i rurals. Aquestes burgesies van perdre l’ampli poder que tenien, passant a mans de les noves “castes” d’administradors enviats pel règim de Felip Vè. Lògicament, qui més va patir tots els canvis produïts per la derrota de 1714 van ser les classes dominants de Catalunya, més que no pas les classes populars.

A diferència de 1714, la caiguda de la República i de la Generalitat sí va acabar amb els drets i les llibertats democràtiques. Es va acabar amb el vot lliure, universal i secret, i també amb el vot femení. Tots els partits polítics van ser prohibits, i els seus dirigents i militants foren perseguits per la “Ley de Responsabilidades Políticas” (9 de febrer de 1939). Partits com Unió Democràtica o Acció Catalana (que no eren independentistes ni d’esquerres) van patir la prohibició i persecució com ERC o el PSUC. Només dos dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Lleida (3 d’abril de 1938) es van abolir l’Estatut, la Generalitat i tota la normativa i administració pròpies de Catalunya. El ban del general Álvarez Arenas del 27 de gener de 1939 a Barcelona va reduir l’ús del català a l’àmbit familiar. I el bisbat de Barcelona va ordenar el 2 de març de 1939 que el culte fos únicament en castellà. Fins i tot els funcionaris que parlessin en català a la feina serien expulsats (4 de setembre de 1939). El 28 de gener de 1939 van ser cessats tots els catedràtics i professors universitaris de Catalunya, així com els mestres de la resta d’estudis. Una comissió “depuradora” valoraria la idoneïtat dels qui vulguessin reingressar com a mestres. I a les biblioteques públiques van desaparèixer llibres que no eren només obres de Marx o d’altres autors de caire polític: van ser eliminades obres d’autors com Ruyra, Sagarra, Descartes, Nietzsche, Proust, Rousseau, Tolstoi, Zola, Dostoievski, etc.

I així com Rafael de Casanova no va morir l’Onze de Setembre de 1714, passant a col·laborar amb la nova administració borbònica, al 1939 els poders econòmics catalans, la burgesia i la noblesa van col·laborar amb el franquisme. Els membres de la Lliga Regionalista, el gran partit catalanista de Cambó i Prat de la Riba, van donar suport a Franco, arribant alguns d’ells a ministres. És a dir, que els companys de Prat de la Riba, el gran referent d’Artur Mas, van prendre partit per Franco abans que per la República i la Generalitat.

Cal reconèixer i condemnar les barbaritats comeses per partidaris de la República, també a Sabadell. Però la realitat és que al 1939 es va perdre molt més que al 1714. Llàstima que ningú se’n recordi.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, gener de 2014