Articles publicats al Diari de Sabadell  els dissabtes 1 de febrer de 2013 i 29 de setembre de 2012

La Catalunya dels casinos

Aquesta setmana ha tornar a sortir públicament el projecte “Barcelona World”, de casinos a tocar de Port Aventura. El màxim responsable del projecte, Xavier Adserà, ha comparegut al Parlament per donar explicacions, en el marc de la reforma de la llei 2/1989. Aquesta reforma permetria la instal·lació de Barcelona World, incloent sis casinos i una rebaixa enorme de l’impost especial que paguen els casinos.

Al setembre de 2012 es va presentar aquest projecte, amb multitud d’incògnites que, a dia d’avui, continuen a l’aire. Se sabia que el propietari dels terrenys, La Caixa, no entraria a cap societat ni donaria cap crèdit a Barcelona World. L’únic que ha fet La Caixa és signar una opció de compra preferent dels terrenys, conforme els reserva a Barcelona World fins al 9 de setembre de 2014, i per un preu innegociable de 377 milions d’euros. De moment, ningú ha pagat ni un sol euro a La Caixa pels terrenys. També s’ha sabut que Barcelona World només té 100 milions d’euros (capital de Veremonte, l’empresa del polèmic empresari valencià refugiat a Brasil, Enrique Bañuelos). Cap entitat financera ha mostrat la més mínima voluntat de concedir cap crèdit a Barcelona World, que necessita trobar gairebé 300 milions d’euros abans de vuit mesos.

Barcelona World és una empresa que pretén guanyar diners comprant uns terrenys i després venent-los a altres empreses perquè hi muntin negocis (casinos, hotels, botigues de luxe, etc.). El problema està en que ningú vol pagar de forma avançada la compra de terreny, sense compromisos ferms de que hi haurà alguna cosa més que el seu propi negoci. Fonts de Barcelona World afirmen comptar amb el suport del grup Melià, de l’empresa de botigues que té La Roca Village, i d’una fosca empresa de casinos asiàtics, Melco Crown. Però no consta ni una sola dada concreta d’inversió d’aquestes empreses. Només s’ha dit que Melià podria fer un hotel amb 1.100 habitacions, i prou, sempre i quan hi hagi un casino al costat.

Un altre forat negre de Barcelona World és que no hi ha ni un sol informe sobre llocs de treball, inversió, despeses, ingressos, finançament, viabilitat, marqueting, urbanisme, etc. Inclús el propi Xavier Adserà no va respondre a ni una sola de les preguntes al respecte que li van fer els parlamentaris catalans. Adserà també va dir que amb la primera fase -un hotel i un casino-, es generarien 5.000 llocs de treball. No és massa creïble la dada quan Port Aventura només té 4.000 llocs de treball temporals (ningú treballa tot l’any), amb 4 hotels (4.000 places), un parc temàtic amb 3’7 milions de visitants i un centre de congressos per a 3.000 persones. D’aquí als 20.000 llocs de treball promesos, hi ha una distància sideral.

Tema apart és la proposta del govern català de CiU de reduir la taxa especial dels casinos de Barcelona World del 55% al 10%. Un casino hauria de pagar un 10% sobre el total dels seus ingressos per activitats de joc, i després pagaria els corresponents impost de societats, liquidacions d’IVA i cotitzacions socials. La taxa del 55% es va posar als casinos perquè és impossible saber amb exactitud quans diners ingressen les taules de joc d’un casino. És un àmbit ideal per generar diner negre. La reducció al 10% significaria que els beneficis d’un casino encara serien molt superiors als que ara ja tenen. A més, es permetria que el casino donés crèdits als jugadors, sense cap altra regulació, obrint pas a l’usura, sense que el diner prestat i jugat compti a efectes de pagar impostos.

Tot plegat dóna la sensació de ser un projecte ple de fum que pretén dissimular la intenció de muntar uns casinos prop de Tarragona, amb unes condicions legals molt favorables. I són condicions que tindran també els altres casinos catalans: un de CIRSA i tres de Casinos de Catalunya, polèmica empresa d’un amic d’infantesa de Jordi Pujol. No hi ha aposta industrial, ni de feina de qualitat i d’alta qualificació: només jocs d’atzar i prou. No sembla un model massa interessant per a Catalunya.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, gener de 2014

El “show” de “Barcelona World”

Fa poques setmanes que es va conèixer que el complex de casinos i hotels anomenat “Eurovegas” aniria a parar a l’entorn de Madrid. Barcelona es quedava sense aquesta “infraestructura” turística amb més parts fosques i dubtoses més que no pas certeses en positiu. Com a resposta, el govern de la Generalitat de Catalunya es va treure del barret una alternativa anomenada “Barcelona World”.

Barcelona World”, segons explica oficialment el govern català, inclou hotels, centres comercials, casinos, teatre, centre de convencions i àrees d’oficina i de serveis. El complex es construïria a uns terrenys propietat de La Caixa, al costat de Port Aventura. Ocupant 445 hectàrees de terreny, la Generalitat parla d’una inversió total de gairebé 5.000 milions d’euros i la creació de 20.000 llocs de treball directes. A més, diuen que hi haurà sis àrees temàtiques, sense aclarir si seran parcs temàtics com Port Aventura, o una combinació d’hotels, places i casinos al més pur estil de Las Vegas. El soci que ha buscat la Generalitat és Enrique Bañuelos, un empresari valencià prou conegut en ambients financers catalans i sabadellencs.

Però “Barcelona World” té una llarga llista d’aspectes poc clars o directament foscos. D’entrada, La Caixa no entra a cap societat promotora, ni finançarà res de res. La Caixa només posa en venda els seus terrenys, i a un preu no pas regalat. I si La Caixa no entra en aquesta operació -llevat de vendre els terrenys- és perquè no ho veu gens clar. Fonts d’aquesta entitat financera expliquen que ells no inverteixen en fum sinó en allò que sigui rendible. A més, les mateixes fonts posen en dubte la credibilitat i fiabilitat d’Enrique Bañuelos, protagonista en el passat d’operacions fosques que podien haver afectat greument al Banc de Sabadell. De fet, Joan Maria Nin, director general de La Caixa, coneix prou bé Bañuelos de la seva època com a director general del Banc de Sabadell. I a Catalunya, si La Caixa no entra a un negoci, és que no hi ha res a guanyar.

Una altra particularitat de “Barcelona World” és que també aposta pels casinos, com el model que aportava Eurovegas. Però si algú del ram dels casinos no considera interessant fer-ne una pila a tocar de Barcelona, no sembla que sigui una atracció massa rendible a més de 100 quilòmetres de la capital catalana.

Un detall important que ningú ha aclarit és el finançament de “Barcelona World”. Ningú ha dit qui posará aquests gairebé 5.000 milions d’inversió necessaris. Bañuelos va afirmar que serien “inversors internacionals” i que els propis promotors hotelers també hi posarien diners. Els temps que corren no són precisament els millors per a inversions d’aquest tipus. És molt més rendible comprar deute públic dels estats europeus del sud, com Espanya, amb rendiments a 10 anys entre el 6% i el 7%. De fet, les inversions turístiques al món en forma de complexos tan grans ja només es donen a països emergents (Mèxic, Indonèsia o els països àrabs), on els costos són molt més baixos que a un país com el nostre, a part de que el diner públic hi corre àmpliament gràcies als ingressos petroliers. Aquí, amb les caixes públiques buides, poc hi podrà posar cap administració, i amb els costos de construcció del nostre país, fer un hotel, una plaça, un casino, un parc temàtic o un restaurant costa molt més que a molts altres llocs del món.

Malauradament, la realitat demostra que “shows” com “Barcelona World” tenen més de fum que de futur. I encara entesos com a possibilitat de futur, no són el que Catalunya necessita. Cal crear llocs de treball i cal captar inversió estrangera. Però perquè Catalunya surti de la crisi, necessita inversió en recerca, en desenvolupament i en innovació. I, malauradament, els retalls universitaris i la inacció constant dels governs català i espanyol en aquesta línia, situen un futur complicat. A més, poc futur asseguren complexos de casinos i hotels, que necessiten de mà d’obra barata i poc qualificada, i que no enriqueixen el conjunt del país sinó només les butxaques d’uns pocs.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, setembre de 2012