Article publicat al Diari de Sabadell el dissabte 8 de febrer de 2014

Fa temps que força gent considera preocupants les desigualtats creixents de la nostra societat. A ningú ja li sona estrany saber que els rics són més rics i els pobres són més pobres. L’atur existent a Catalunya i a Espanya, o el fet de que tenir un sou ja no és garantia de no ser pobre, contrastant amb el creixement dels beneficis de les grans empreses, provoquen que ningú posi en dubte unes desigualtats creixents.

Fa poques setmanes, la ONG Intermón-Oxfam va publicar un estudi titulat “Crisi, desigualtat i pobresa”, on aporta dades concretes del creixement de les desigualtats a Espanya. Les dades que aporta Intermón són devastadores: una de cada quatre persones està en risc de pobresa, 1’7 milions de llars tenen tots els seus membres a l’atur i hi ha més de 500 desnonaments diaris. Intermón ens aporta dades i reflexions sobre el que podríem anomenar una “fallida ètica” de la nostra societat, en permetre aquests nivells de desigualtats.

Just a finals de 2013, el Fòrum Econòmic Mundial de Davos, punt de trobada del diner, dels rics i dels qui manen al món, va publicar un informe sobre riscs mundials globals per al 2014. Les seves conclusions són sorprenents. Situa 10 riscs greus per al món d’enguany, entre els que destaquen la “severa desigualtat d’ingresos” i “les altes taxes d’atur i de infraocupació”. De fet la desigualtat d’ingressos és situada com el primer risc mundial. Inclús la gent de Davos parla del risc de perdre una generació, la que té ara entre 14 i 24 anys als països desenvolupats.

De fons, la gran preocupació dels rics del món, de la gent de Davos, és que tanta desigualtat genera dos grans problemes: revoltes socials i manca de poder de compra. Si cau el nombre de persones que poden comprar cotxes, cases, mòbils, roba o sabates, o pagar alts consums de telefonia o energia, les empreses deixaran de guanyar diners. I si la gent comença a tenir problemes de manca de futur i de diners, el camí a les revoltes socials s’acosta perillosament. La inestabilitat política dels poders actuals és un gran risc per als qui tenen molts diners, per als qui manen al món. Per tant, demanen prendre mesures per reduir aquests riscs.

Parlant de desigualtats a Espanya, poden qualificar-se d’escandalosos els beneficis anunciats per les grans entitats financeres espanyoles i catalanes durant l’any 2013. El cas més sagnant és el de Bankia, amb uns beneficis al 2013 de 818 milions d’euros, quan un any abans va rebre un “rescat” de més de 20.000 milions d’euros. Els màxims responsables de Bankia han dit que parlaran més endavant sobre la devolució dels diners del seu rescat. De moment, el préstec per al rescat el va pagant l’estat, és a dir, totes i tots nosaltres. Inclús les entitats financeres que continuen sent privades han tingut “regals” com els anomenats “crèdits fiscals”, que sumen 30.000 milions d’euros. Aquests “crèdits fiscals” consisteixen en pagar menys impostos, en base a modificar la part dels seus beneficis que ha de pagar impostos. Tot i així, ni un sol responsable públic ha demanat al sistema financer que retorni un sol euro.

Un altre estudi recent de l’escola privada de negocis EADA (gens sospitosa de progressisme) ha confirmat que els sous dels alts directius van créixer a Espanya l’any 2013 un 7%, mentre que empleats i càrrecs intermitjos veien baixar els seus salaris.

De mica en mica ens anem acostant a una societat dual, amb rics més rics, i un nombre creixent de pobres, cada dia una mica més pobres. Entremig, la classe mitjana va desapareixent, perdent i gastant estalvis, amb ingressos a la baixa, però amb preus que no paren de pujar. No sembla que hi hagi un risc general d’explosió o revolta social. Però un país més pobre i amb més pobres, no té massa futur. I s’equivocarà qui cregui que els beneficis creixents dels més rics conduiran automàticament a una millora de la resta de la ciutadania. Mai les engrunes d’una taula han engreixat el bestiar.

Joan Saumoy i Gregori

Sabadell, febrer de 2014